El Vedânta i la tradició occidental

Ananda K. Coomaraswamy


(Fragment del llibre homònim d'A.K. Coomaraswamy. Ed. Siruela, Madrid, 2001)



El Vedânta no és “una filosofia” en el sentit habitual de la paraula, sinó només en el sentit que pren en l'expressió “Philosophia Perennis”, i amb la condició que considerem la “filosofia” hermètica o aquella “saviesa” per la qual va ser consolat Boeci. Les filosofies modernes són sistemes tancats, que utilitzen el mètode dialèctic i donen per descomptat que els oposats són mútuament excloents. En la filosofia moderna, les coses són o no són; en la filosofia eterna, depèn de la perspectiva. La metafísica no és un sistema, sinó una doctrina coherent; no s'ocupa merament de l'experiència condicionada i quantitativa, sinó de la possibilitat universal. Considera per tant possibilitats que poden no ser possibilitats de manifestació i també possibilitats que poden manifestar-se fora del domini formal, així com conjunts de possibilitats que poden realitzar-se en un món donat. La realitat última de la metafísica és una Identitat Suprema en la qual es resol l'oposició de tots els contraris, fins i tot l'oposició de ser i no ser; els seus “móns” i “déus” són nivells de referència i entitats simbòliques; no llocs ni individus, sinó estats de ser, susceptibles de realització a l'interior de cadascun.


Els filòsofs tenen teories personals sobre la naturalesa del món; la “disciplina filosòfica” és bàsicament l'estudi de la història d'aquestes opinions i de les seves relacions històriques. S'encoratja el filòsof en potència perquè es formi la seva pròpia opinió amb l'esperança que això pugui suposar una millora o progrés respecte de les teories anteriors. No es planteja, com és el cas de la Philosophia Perennis, la possibilitat de conèixer la Veritat d'una vegada per sempre; encara menys es pretén establir com a objectiu arribar a ser aquesta veritat.


La “filosofia” metafísica es diu “perenne” en raó de la seva eternitat, universalitat i immutabilitat; és “la saviesa increada, la mateixa ara que ha estat sempre i sempre serà”, que deia Agustí; la religió que, com aquest afirma igualment, només va poder anomenar-se “cristianisme” després de la vinguda de Crist. Allò que va ser revelat en el principi conté implícitament la veritat total; i mentre la tradició es transmeti sense desviació, en altres paraules, mentre la cadena de mestres i deixebles es mantingui intacta, no seran possibles la incoherència ni l'error. Per altra banda, la comprensió de la doctrina ha de ser perpètuament renovada; no és qüestió de meres paraules. Que la doctrina no tingui història no exclou de cap manera la possibilitat, o fins i tot la necessitat, d'una explicitación perpètua de les seves fórmules, d'una adaptació dels ritus originalment practicats, i de l'aplicació dels seus principis a les arts i les ciències. Com més decau la humanitat de la seva plenitud original, més necessària és aquesta aplicació. És possible elaborar una història d'aquestes explicitaciones i adaptacions. En conseqüència, es planteja una distinció entre el que va ser “escoltat” al principi i el que ha estat “recordat” després.


La desviació o l’heretgia només són possibles quan l'ensenyament essencial ha estat mal interpretat o pervertit en algun dels seus aspectes. Dir, per exemple, “sóc panteïsta” és simplement confessar que “no sóc metafísic”, així com dir que “dos i dos són cinc” equival a reconèixer que “no sóc matemàtic”. Dintre de la tradició no poden existir teories o dogmes contradictoris o mútuament excloents. Per exemple, allò que es denomina els “sis sistemes de la filosofia índia” (expressió en la qual solament les paraules “sis” i “índia” estan justificades) no són teories mútuament contradictòries ni excloents. Els anomenats “sistemes” no són ni més ni menys ortodoxos que les matemàtiques, la química i la botànica, que, tot i que disciplines científiques més o menys separades entre si, no són més que  branques d'una sola “ciència”. Efectivament, a la India s'empra el terme “branques” per a designar allò que els indiòlegs interpreten equivocadament com a “sectes”. Precisament pel fet de no existir “sectes” a la comunitat de l'ortodòxia brahmànica, la intolerància, en el sentit europeu del terme, ha estat pràcticament desconeguda a la història de la India, i, per aquesta mateixa raó, em resulta tan fàcil pensar amb els termes de la filosofia hermètica com fer-ho utilitzant els del Vedânta. Han d'existir “branques” perquè res no pot ser conegut que no sigui segons la manera del coneixedor; per molt clarament que vegem que tots els camins condueixen a l'únic sol, és igualment evident que cada ésser humà ha d'escollir el camí que parteix del punt on ell es troba en el moment d'iniciar la marxa. Per les mateixes raons, l’hinduisme mai ha estat una fe missionera. Pot ser cert que la tradició metafísica ha estat millor i més plenament conservada a la India que a Europa. Si és així, això significa que el cristià pot aprendre del Vedânta a entendre millor el seu propi “camí”.


El filòsof vol demostrar les seves afirmacions. Per al metafísic n’hi ha prou mostrant que una doctrina que se suposa falsa implica una contradicció amb els primers principis. Per exemple, el filòsof que sosté la immortalitat de l'ànima procura descobrir proves de la supervivència de la personalitat; el metafísic en té prou recordant que “el primer principi ha de ser el mateix que la fi última”, de la qual cosa es dedueix que l'ànima, en tant que se la consideri creada en el temps, ha de tenir necessàriament un final en el temps. El metafísic no pot ser convençut per cap suposada “prova de la supervivència de la personalitat”, de la mateixa manera que tampoc un físic quedarà convençut del moviment perpetu d'una màquina per cap suposada prova. Per altra banda, la metafísica tracta fonamentalment d'assumptes que no es poden provar públicament sinó només posats de manifest, és a dir, fets intel·ligibles mitjançant l'analogia, i que quan es verifiquen en l'experiència personal únicament poden expressar-se en els termes del símbol i el mite. Al mateix temps, la fe es fa relativament fàcil per la lògica infalible dels propis textos, la qual cosa constitueix la seva bellesa i el seu atractiu. Recordem la definició cristiana de fe com “assentiment a una proposició creïble”. S'ha de creure per a comprendre, i comprendre per a creure. No obstant això, aquests no són actes successius de la ment, sinó simultanis. En altres paraules, no hi pot haver coneixement d'alguna cosa a la qual la voluntat nega el seu consentiment, ni amor a allò que no es coneix.


La metafísica difereix encara més de la filosofia en tant que el seu propòsit és eminentment pràctic. No és una recerca de la veritat per la veritat, com tampoc les arts relacionades amb ella són una recerca de l'art per l'art ni la conducta que ella determina és una recerca de la moral per la moral. Efectivament hi ha una recerca, però el cercador ja coneix, en la mesura que pot expressar-se en paraules, allò que està buscant; la recerca només assoleix ell seu objectiu quan aquell que cerca s'ha convertit en objecte de la seva recerca. Un coneixement verbal, un assentiment merament formal, o una conducta impecable, no són res més que condicions preparatòries indispensables, mitjans per aconseguir una fi.


Considerats en la seva materialitat, com a simple “literatura”, els textos i els símbols són inevitablement mal interpretats per aquells que no participen d'aquesta recerca. Sense excepció, els termes tècnics i els símbols metafísics són els propis de la caça. Mai són guarniments literaris, i com va dir perfectament Malinowski en un altre context, “el llenguatge tècnic, en matèria de recerca pràctica, adquireix el seu sentit solament mitjançant la participació personal en aquest tipus de recerca”. Per aquesta raó, l'indi considera que els investigadors europeus, els mètodes d'estudi dels quals són confessadament objectius i distants, mai han comprès realment els textos vedàntics, més que des d'un punt de vista verbal i gramatical. El Vedânta només pot ser conegut en la mesura que ha estat viscut. Per això l'indi no pot confiar en un mestre la doctrina del qual no es reflecteixi directament en el seu ésser. Estem aquí davant alguna cosa molt distant del modern concepte europeu de saber.


Hem d'afegir, per aquells que segueixen tenint idees romàntiques sobre l'Orient “misteriós”, que el Vedânta no té res a veure amb la màgia ni amb la pràctica de poders ocults. És cert que a la India es dóna per suposada l'eficàcia dels procediments màgics i la realitat dels poders ocults. Però la màgia es considera una ciència aplicada d'ordre inferior; i encara que els poders ocults, com l'acció “a distància”, s'adquireixin eventualment en el curs de la pràctica contemplativa, es pensa que el seu ús -a no ser en circumstàncies absolutament excepcionals- suposa més aviat una desviació perillosa del camí.


El Vedânta no és una forma de psicologia ni el ioga una classe de teràpia, tret d'una manera molt accidental. La salut física i moral és un requisit previ per al progrés espiritual. L'anàlisi psicològica s'empra únicament per a trencar la nostra conreada creença en la unitat i immaterialitat de “l'ànima” i amb la finalitat de distingir millor l'esperit d’allò que no és més que una manifestació psicofísica temporal d'una de les seves més limitades modalitats. Qualsevol que, com Jung, insisteixi en traduir l'essència de la metafísica índia o xinesa a la psicologia, estarà únicament distorsionant el significat dels textos. Des del punt de vista indi, la psicologia moderna té un valor més o menys semblant al que es concedeix a l’espiritisme, la màgia i altres “supersticions”. Finalment, he d'assenyalar que la metafísica, el Vedânta, no és una forma de misticisme, tret del sentit que podem parlar, amb Dionís, d'una theologia mystica. Allò que habitualment s'entén per “misticisme” implica una receptivitat passiva: “Hem de deixar que les coses succeeixin a la psique” és la forma que ho plantejava Jung (afirmació amb la qual ell mateix es proclama “místic”). Però la metafísica repudia completament la psique. Les paraules de Crist “qui no odiï la seva ànima no pot ser el meu deixeble” han estat repetides una vegada i una altra per tot gurú indi; i així, lluny d'implicar passivitat, la pràctica contemplativa suposa una activitat que es compara habitualment amb un foc de temperatura tan alta que no mostra ni flama ni fum. Al pelegrí se l’anomena “esforçat”, i la tornada característica de la cançó del pelegrí és “segueix caminant, segueix caminant”. El “camí” del Vedânta és sobretot activitat.




 

 

 

Retorn a la pàgina inicial del web