Timeu

Plató


(Fragment del diàleg Timeu, de Plató. Ed. Gredos, Madrid, 1992)



La composició del món va incloure la totalitat de cadascun d'aquests quatre elements. En efecte, el creador ho va fer de tot el foc, aigua, aire i terra, sense deixar fora cap part o propietat, perquè es va proposar el següent: primer, que el conjunt fos el més possible un ésser viu complet de parts completes i, segon, únic, en no quedar res del que pogués generar-se'n un altre de semblant; tercer, que no envellís ni emmalaltís, ja que va pensar que si objectes calents o freds o, en general, de fortes propietats envolten a un cos compost i l'ataquen inoportunament, el dissolen i el corrompen perquè introdueixen malalties i vellesa. Per aquesta causa i amb aquest raonament, el va conformar com un tot perfecte constituït de la totalitat de tots els components, que no envelleix ni emmalalteix. Li va donar una figura convenient i adequada. La figura apropiada per a l'ésser viu que ha de tenir en si tots els éssers vius hauria de ser la que inclou totes les figures. Per tant, el va construir esfèric, amb la mateixa distància del centre als extrems a tot arreu, circular, la més perfecta i semblant a si mateixa de totes les figures, perquè va considerar moltíssim més bell el semblant que el dissímil. Per múltiples raons va culminar la seva obra allisant tota la superfície externa de l'univers. Puix que no necessitava ulls, ja que no havia deixat res visible a l'exterior, ni oïda, perquè res no hi havia que es pogués sentir. Com que no estava envoltat d'aire, no necessitava respiració, ni li calia cap òrgan per on rebre aliments, ni per expulsar després l'alimentació ja digerida. Res no sortia ni entrava en ell per cap banda -tampoc no hi havia res-, ja que va néixer com a producte de l'art de manera que s'alimenta a si mateix de la seva pròpia corrupció i és subjecte i objecte de totes les accions en si i per si. En efecte, el faedor va pensar que si era independent seria millor que si havia de menester d’un altre. Va considerar que no calia afegir-li en va mans que no necessitava per prendre o rebutjar res, ni peus ni en general cap instrument per desplaçar-se. Ja que li va proporcionar el moviment propi del seu cos, el més proper a l'intel·lecte i a la intel·ligència dels set. Per tant, el va guiar de manera uniforme al voltant del mateix punt i li va imprimir un moviment giratori circular, el va privar dels sis moviments restants i el va fer immòbil respecte a ells. Com que no necessitava peus per a aquest circuit, el va engendrar sense cames ni peus.


El déu etern va raonar d'aquesta manera sobre el déu que anava a ser quan va fer el seu cos no només suau i llis sinó també equidistant arreu del centre, complet, sencer de cossos sencers. Primer va col·locar l'ànima en el seu centre i després la va estendre a través de tota la superfície i va cobrir el cos amb ella. Va crear així un món, circular que gira en cercle, únic, sol i aïllat que per la seva virtut pot conviure amb si mateix i no en necessita cap altre, que es coneix i estima suficientment a si mateix. Per tot això, el va engendrar com un déu feliç.


El déu no va pensar en fer l'ànima més jove que el cos, tal com fem ara en intentar descriure-la després d'aquell -ja que quan els va acoblar no hauria permès que allò més vell fos governat per allò més jove-, però nosaltres depenem en gran mesura de la casualitat i en certa manera parlem a l'atzar. Al contrari, el demiürg va fer l'ànima primera en origen i en virtut i més antiga que el cos. La va crear mestressa i governant del governat a partir dels següents elements i com s'exposa a continuació. En mig de l'ésser indivisible, etern i immutable i del divisible que esdevé en els cossos, hi va barrejar una tercera classe de ser, feta dels altres dos. Pel que fa a les naturaleses del mateix i de l'altre, també va compondre de la mateixa manera una tercera classe de naturalesa entre l'indivisible i el divisible en els cossos de l'una i l'altra. A continuació, va prendre els tres elements resultants i els va barrejar tots en una forma; per ajustar la naturalesa de l'altre, difícil de barrejar, a la del mateix, va utilitzar la violència i les va barrejar amb el ser. Després d'unir els tres components, va dividir el conjunt resultant en tantes parts com era convenient, cada una barrejada del mateix i de l'altre i del ser. Va començar a dividir així: primer, va extreure una part del tot; a continuació, va treure una porció el doble d'aquesta; posteriorment va prendre la tercera porció, que era una vegada i mitja la segona i tres vegades la primera; i la quarta, el doble de la segona, i la cinquena, el triple de la tercera, i la sisena, vuit vegades la primera, i, finalment, la setena, vint-i-set vegades la primera. Després, va omplir els intervals dobles i triples, tallant encara porcions de la barreja originària i col·locant-les entre els trossos ja tallats, de manera que a cada interval hi hagués dos mitjos, un que supera i és superat pels extrems en la mateixa fracció, un altre que supera i és superat per una quantitat numèricament igual. Després que entre els primers intervals s'originessin, d'aquestes connexions, els de tres mitjos, de quatre terços i de nou octaus, va omplir tots els de quatre terços amb un de nou octaus i va deixar una resta en cadascun d'ells els termes de la qual tenien una relació numèrica de dos-cents cinquanta-sis a dos-cents quaranta-tres. D'aquesta manera va consumir completament la barreja de la qual havia tallat tot això. A continuació, va partir al llarg tot el compost, i va unir les dues meitats resultants pel centre, formant una X. Després, va doblar a cada meitat en cercle, fins a unir els seus respectius extrems a la cara oposada al punt d'unió d'ambdues parts entre si i els va imprimir un moviment de rotació uniforme. Va col·locar un cercle en l'interior i un altre a l'exterior i va proclamar que el moviment exterior corresponia a la naturalesa del mateix i l'interior a la de l'altre. Mentre que a la revolució del mateix li va imprimir un moviment giratori lateral cap a la dreta, a la de l'altre la va fer girar en diagonal cap a l'esquerra, i va donar el predomini a la revolució del mateix i semblant, ja que la va deixar única i indivisa, i en canvi va tallar la interior en sis parts i va fer set cercles desiguals. Les revolucions resultants eren a intervals dobles o triples entre si i hi havia tres intervals de cada classe. El demiürg va ordenar que els cercles marxessin de manera contrària els uns a els altres, tres amb una velocitat semblant, els altres quatre de manera dissemblant entre si i amb els altres tres, encara que mantenint una proporció.


Una vegada que, segons l'opinió del seu faedor, tota la composició de l'ànima va haver adquirit una forma racional, aquell va fer un entramat de tot el que és corpori dins d'ella, per a la qual cosa ho va ajustar reunint el centre del cos amb el de l'ànima. Aquesta, després de ser entrellaçada per tot arreu des del centre cap als extrems de l'univers i coberta exteriorment en cercle, es va posar a girar sobre si mateixa i va començar el govern diví d'una vida inextingible i intel·ligent que durarà eternament. Mentre el cos de l'univers va néixer visible, ella va ser generada invisible, partícip del raonament i l'harmonia, creada la millor de les criatures pel millor dels éssers intel·ligibles i eterns. Ja que el déu la va compondre d'aquests tres elements -la naturalesa del mateix, la de l'altre i el ser-, la va dividir proporcionalment i després la va unir, quan [l'ànima] en girar sobre ella mateixa pren contacte amb alguna cosa que posseeix una essència divisible o quan ho fa amb una cosa que la té indivisible, diu, movent-se en la seva totalitat, a què és eventualment idèntic, de què difereix o de què és relatiu i, més precisament, com i de quina manera i quan succeeix que un objecte particular és relatiu a o afectat per un altre objecte del món de l'esdevenir o del dels ens eterns i immutables. Quan en l'àmbit del sensible té lloc el raonament vertader i no contradictori sobre el que és divers o el que és idèntic, que es trasllada sense so ni veu a través del que es mou a si mateix, i quan el cercle de l'altre, en una marxa sense desviacions, ho anuncia a tota la seva ànima, llavors s'originen opinions i creences sòlides i verdaderes, però quan el raonament és sobre l'intel·ligible i el cercle del mateix amb un moviment suau anuncia el seu contingut, resulten, necessàriament, el coneixement noètic i la ciència. Si alguna vegada algú digués que allò en què ambdós sorgeixen és una cosa que no sigui l'ànima, dirà qualsevol cosa, menys la veritat.


Quan el seu pare i progenitor va veure que l'univers es movia i vivia com imatge generada dels déus eterns, es va alegrar i, feliç, va prendre la decisió de fer-ho encara més semblant al model. Llavors, com aquest és un ésser vivent etern, va intentar que aquest món ho fos també en la mesura possible. Però ja que la naturalesa del món ideal és sempiterna i aquesta qualitat no es pot atorgar completament a allò que és generat, va procurar realitzar una certa imatge mòbil de l'eternitat i, en ordenar el cel, va fer de l'eternitat que roman sempre en un punt una imatge eterna que anava segons el número, això que anomenem temps. Abans que s'originés el món, no existien els dies, les nits, els mesos ni els anys. Per això, va planejar la seva generació al mateix temps que la composició d'aquell. Aquestes són totes parts del temps i el "era" i el "serà" són formes esdevingudes del temps que de manera incorrecta apliquem irreflexivament a l'ésser etern. Puix que diem que era, és i serà, però segons el raonament vertader només li correspon el "és", i el "era" i el "serà" convé que siguin predicats de la generació que procedeix en el temps -ja que ambdós representen moviments, però el que és sempre idèntic i immutable no s'ha d'envellir ni tornar més jove en el temps, ni correspon que hagi estat generat, ni sigui generat ara, ni ho sigui en el futur, ni en absolut res del què la generació adhereix als que es mouen en allò que és sensible, sinó que aquestes espècies sorgeixen quan el temps imita l'eternitat i gira segons el número- i, a més, també el següent: el que ha esdevingut és esdevingut, el que esdevé està esdevenint, el que esdevindrà és el que esdevindrà i el no ser és no ser; res d'això està expressat amb propietat. Però ara, potser, no és el moment oportú per buscar exactitud.


El temps, per tant, va néixer amb l'univers per a què, generats simultàniament, també desapareguin alhora si alguna vegada té lloc una eventual dissolució seva; i va ser fet segons el model de la naturalesa eterna perquè aquest món tingués la major similitud possible amb el món ideal, ja que el model posseeix el ser per tota l'eternitat, mentre que aquest és i serà tot el temps completament generat.





 

 

 

Retorn a la pàgina inicial del web