Tao

Henri Borel


(Fragment del capítol I de Wu Wei, d'Henri Borel. Ed. Obelisco, Barcelona, 1992)



Era en el temple de Xien Xan, en un illot del mar de la Xina, a unes poques hores de vaixell des del port d'Ha To. A occident, diverses fileres de muntanyes semblaven enfilar-se cap a la petita illa, apretada en el forat entre dues línies que confluïen. Cap a orient, l'oceà, infinit. Molt elevat, el temple es troba adossat a les roques, sota l'ombra ampla dels arbres de Buda.


Aquest illot rep poques visites. De vegades són pescadors que fugen d'un tifó que s'acosta i hi tiren l'àncora de les seves barques quan el port veí queda molt lluny.


Ningú no sabria dir perquè està construït el temple en un lloc tan solitari. El seu dret a l'existència sembla haver estat consagrat pels segles. De tant en tant, algun estranger s'hi aventura, fins allà; i es troba amb un centenar d'esparracats que continuen duent, per tradició, una vida ancestral.


Em vaig dirigir cap a aquell temple conduït per l'esperança de trobar-hi algun home l'ensenyament del qual fos fructífer. Més d'un any visitant monestirs i santuaris propers no m'havia permés de trobar encara ni un sol sacerdot seriós que m'ensenyés el que no contenien els escrits superficials a propòsit de la religió del Celeste Imperi. A tot arreu vaig ensopegar amb pobres homes, ignorants i limitats que, agenollant-se davant d'imatges, el sentit simbòlic de les quals no aconseguien copsar, repetien com lloros estranys Sutres dels que no entenien ni una sola paraula. Vaig haver de reunir el meu limitat bagatge de ciència a partir de llibres mal traduïts, més deformats encara pels savis europeus que pels literats xinesos a qui havia tingut ocasió de consultar.


Un dia, vaig sentir a un vell xinès rondinar dient algunes frases sobre cert "Savi" de Xien Xan que havia penetrat els secrets del Cel i de la Terra.


Sense poder-me contenir, encara que sense concebre gaires esperances, vaig travessar el mar per anar a l'encontre del Savi.


El temple s'assemblava a altres que jo ja havia vist. Dos sacerdots immunds, arraulits ens els seus parracs de color gris-brut, em van veure i feien burla estúpidament de mi. Les imatges de Kwan Yin, de Sakiamuni, de San Pao Fa, recentment repintades, havien perdut la seva antiga bellesa sota la capa brillant de colors cridaners. El terra estava ple de tota mena de porqueria, pells de taronges, trossos de canya de sucre. Una olor pudenta m'impedia respirar.


Dirigint-me a un dels sacerdots, vaig dir:


-He vingut a veure al vell Savi. Viu aquí un Savi venerable? L'anomenen Lao-Tzu.


Amb cara de sorpresa, em va respondre:


-Lao-Tzu viu al capdamunt de la roca, en el pavelló superior. Però no li agraden els bàrbars.


Sense deixar-me desconcertar, vaig continuar:


-M'hi duries, on ell està? Et donaré un dòlar.


La cobdícia va fer brillar els seus ulls, però, abaixant el cap, em va dir:


-No, no goso. Ves-hi sol.


Els seus companys, que encara reien, em van oferir té, esperant sens dubte una generosa almoina.


Em vaig posar en camí i, després d'una mitja hora d'ascensió, vaig descobrir una cambra quadrada: la cel·la de l'ermita. Havent fregat la porta, vaig sentir de seguida que la clau girava.


El Savi va aparéixer en el llindar, enfonsant la seva mirada en la meva.


Va ser una revelació.


Em va sembla veure una Llum brillant que, en comptes d'enlluernar-me, projectava pau. L'home s'alçava alt i recte com una palmera. El seu rostre era tranquil com una tarda d'estiu, quan els raigs de la Lluna banyen els cims dels arbres immòbils.


El seu cos sencer posseïa la majestat de la Natura, doncs era simplement bell, espontani com un núvol o una muntanya. Posseïa la mateixa aureola de santedat que un paisatge crepuscular, quan l'ànima exhala en els darrers reflexos lluminosos i el poeta sent ascendir com una mena de pregària en ell.


Els ulls del Savi, descendint fins el més pregon de mi, em van omplir d'angoixa; vaig conéixer aleshores la vanitat de la meva pobre i petita vida.


Incapaç de dir ni una sola paraula, vaig beure, silenciós, la llum que emanava d'ell.


El Savi em va allargar la seva mà, i el seu gest d'acolliment semblava el d'una flor que s'inclina des de la tija.


Va parlar, i la seva veu em va fer pensar en el brogit del vent a través de les fulles.


-Salut, estranger -va dir-. Què vens a cercar davant d'un ancià?


-Busco un mestre -vaig respondre humilment-. Vull conèixer la veritable Doctrina, aquella que m'ensenyarà a ser bo. Durant molt, molt de temps l'he cercada en aquest bell país. Però el poble està com mort, i jo continuo tan pobre com abans.


-Això no està bé, això no està bé -va respondre el Savi-. No s'ha d'aspirar a tanta bondat. No cerquis massa, perquè així no trobaràs mai la veritable saviesa. Que potser no saps com va descobrir l'Emperador de la Xina la seva perla meravellosa? T'ho diré: l'Emperador Groc, un dia que anava pel nord del Mar Vermell, va arribar al cim dels monts Kun-Lun. Quan va davallar cap al sud, va perdre la seva perla meravellosa. Va ordenar al seu Saber que la retrobés, i no va obtenir res. Va ordenar a la Màgia que la tornés a trobar, però va ser endebades. Va ordenar al Poder Suprem que la trobés, però va passar el mateix. Finalment, va transmetre la mateixa ordre al No-Res, i aquest la va recuperar. "Què estrany!", va exclamar l'Emperador Groc, "el No-Res l'ha trobada". Has comprès?


-Crec -vaig dir- que aquesta perla era la seva ànima; tant la ciència com la vista o la paraula tendeixen més aviat a enfosquir que a aclarir. En fi, només el No-Actuar absolut permet a l'Emperador de retrobar la consciència de la seva ànima. Què en penseu, Mestre?


-Molt bé! Has presentit la veritat. Saps qui és l'autor d'aquest bell relat?


-Sóc jove i ignorant. No ho sé.


-Ens ha arribat a través de Txuang-Tzu, deixeble de Lao-Tzu, que va ser el Savi més gran de la Xina. Ni Confuci ni Menci han expressat la Saviesa més pura. Lao-Tzu va ser el més gran, i Txuang-Tzu és el seu apòstol. Ja ho sé, vosaltres, els estrangers, sentiu una benèvola admiració, àdhuc envers Lao-Tzu. Malgrat això, no crec que n'hi hagi molts entre vosaltres que sàpiguen com Lao-Tzu va aconseguir ser l'home més pur de la terra. Has llegit el Tao Te King? Has reflexionat sobre el sentit que donava a la paraula Tao?


-Em sentiria molt honorat si el meu venerable Mestre es dignés revelar-me el sentit de Tao.


-Em sembla, jove, que et podria ensenyar. Fa molts anys que no tinc alumnes i llegeixo en els teus ulls no la vana curiositat, sinó el desig sincer d'adquirir la saviesa que alliberi la teva ànima. Escolta'm.

En resum, Tao és el que els estrangers anomeneu Déu. Tao és l'únic. El Principi i la Fi. Ho abasta tot i tot retorna a ell. Lao-Tzu, al començament del seu llibre, va traçar el caràcter Tao. No obstant això, el que s'entén per Tao, la Superioritat Absoluta, l'Unic, no pot ser nomenat, ni interpretat per un so, pel simple fet que és l'Unic. De la mateixa manera, el vostre Déu no pot ser anomenat Déu. U, el No-Res, això és el que és el Tao. M'entens? Escolta encara.

Hi ha una Realitat Absoluta, sense principi ni final, que no podem concebre i que, per aquest mateix fet, és per a nosaltres No-Res. Per altra banda, allò que podem concebre, el que per a nosaltres és relativament real, no és en realitat més que aparença; és una conseqüència engendrada per la Realitat Absoluta, ja que tot torna a ella després d'haver sortit d'ella. Les coses reals per a nosaltres no ho són, de reals, en sí. El que anomenem Esser, en realitat, no és, i el que anomenem No-Ser, és. Vivim en profundes tenebres. El que imaginem com a real no ho és, i malgrat això, procedeix del que és real, puix que el que és Real ho és Tot. Doncs bé, tot Esser, així com tot No-Ser, és en realitat Tao. Recorda que Tao no és més que un conjunt de sons proferits per l'home; el veritable Tao no pot ser dit. Tota cosa percebuda pels sentits, tots els desigs del cor són irreals. Tao és tant el principi del Cel com de la Terra. L'U va engendrar el Dos. El Dos va engendrar el Tres. El Tres va engendrar la Multiplicitat. La Multiplicitat retorna a l'U.

Quan t'hagis empapat de tot això, jove, hauràs creuat les primeres portes de la saviesa. Sabràs aleshores que Tao és l'origen de tot. De Tao provenen els arbres, les flors, els ocells. L'oceà, el desert, les muntanyes li deuen el seu ésser. El dia, la nit, les estacions, la vida i la mort neixen d'ell. El mateix s'esdevé amb la teva pròpia existència. Els universos moren, els oceans s'evaporen en l'eternitat. Un home sorgeix de les tenebres, somriu uns instants a la lluor que l'envolta, i després desapareix. Tao és en tots aquests canvis. La teva ànima, en essència, és Tao. Veus el món que s'estén davant dels teus ulls?


Amb un gest ampli, el Savi va abraçar el mar i l'horitzó.


Les muntanyes lliuraven al cel llurs masses potents i decidides. Eren com pensaments poderosos esculpits en plena consciència. A mesura que es feien més llunyanes, la seva substància s'afinava, es perdia com horitzons somiats d'èter lluminós. Una d'elles, molt alta, tenia en el seu cim un arbret que, amb un suau balanceig, dibuixava sobre la claredat celeste un fi brodat de fulles que es movien. Queia la tarda. Davallava de les regions superiors com una tendresa envolvent. Els estels començaven a brillar i les muntanyes es retallaven, més clares, amb l'aurèola d'una meravellosa beatitud. Els seus contorns es precisaven. Arreu hi havia la calma ascendent, que convergia en un feix de línies rectes, immòbils, com la flama pietosa d'una fe irrompible i serena. I el mar, lentament, empenyia cap a nosaltres les seves onades; hom n'hauria dit que planaven. Era un infinit que caminava, ple de tranquil·la certesa. I vaig observar encara una petita barca, la minúscula vela de la qual semblava un pètal de rosa daurada. Infima, s'aventurava sense temença, com carregada d'amor, sobre l'extensió immensa. Tot era d'una absoluta puresa, inaccessible al mal.


Llavors, ple d'una estranya joia, vaig dir:


-Mestre, la comprensió entra en mi. El que busco és, arreu. No calia anar tan lluny cercant el que ja estava a l'abast de la mà. El que jo busco està a tot arreu; el que sóc jo mateix, el que és la meva ànima. M'és tan familiar com el meu propi jo. Tot és Revelació. Déu és a tot arreu. Tao és en tot.


-És cert, fill meu. Però has d'evitar les confusions. Tao està en tot el que veus. Però el que veus no és Tao. No cometis l'error de creure que podries contemplar Tao amb els ulls de la carn. Tao no et farà esclatar de joia en el cor, ni saltar les llàgrimes. Tots els teus sentiments i emocions són relatius, i no reals. No m'estendré més en aquestes coses; ets només en el llindar de la primera Porta. El que perceps no són més que les primeres llums de l'alba. Estigues content d'haver descobert Tao en tot. La teva vida guanyarà en senzillesa i confiança. Creu-me, en l'abraçada de Tao estàs tan segur com un nen en els braços de sa mare. Cada dia et sentiràs més impregnat de gravetat allà on estiguis, santificat com un sacerdot en el recinte del temple. Ja no tindràs por de les tribulacions. Ja no tremolaràs davant de la vida ni davant de la mort, doncs sabràs que tant l'una com l'altra provenen de Tao. Observa què senzilla és aquesta noció; Tao, un cop t'hagi envoltat en la vida, no deixarà, després del pas per la mort, d'envoltar-te per tota l'eternitat.

Observa el paisatge que s'estén davant dels teus peus. Els arbres, les muntanyes, el mar són els teus germans, com ho són l'aire i la llum. Veus les onades que avancen amb un pas natural com mogudes per una llei, la força ineludible de la qual coneixen? Veus aquell arbret, tendre germà teu, i el joc exquisit de les seves fulles tènues?

Escolta ara el que et diré de Wu Wei, del No-Actuar, del Deixar Anar al ritme que procedeix de Tao. Els homes podrien ser vertiablement homes si es deixessin anar com ho fan les onades del mar, com floreixen els arbres, en la simple bellesa de Tao. En tot home hi ha un impuls a moure's que prové de Tao i que tendeix a retornar-lo a ell. Però els homes es deixen encegar pels seus sentits i els seus desigs. Són ells qui volen la voluptuositat, la joia, l'odi, la fama i les riqueses. Els seus moviments adopten la violència de la tempesta desfermada; el seu ritme és un ascens furiós, seguit d'una precipitada caiguda. Desesperats, es lliguen a tot el que és irreal. Desitgen massa la multiplicitat per desitjar l'Unic. També volen la saviesa, i la bondat, i això és el pitjor de tot. Només hi ha un Remei: el retorn als nostres Orígens. Tao està en nosaltres. Tao és el Repòs. Només hi podem arribar deixant de tendir vers ell, i el mateix passa amb la bondat i la saviesa. Ai els desigs inflamats de conéixer Tao! La trista pena que consisteix en cercar paraules que l'expressin o l'implorin! El veritable Savi contempla la Doctrina inefable, que mai serà expressada. D'altra banda, qui podria expressar Tao? Els que saben (què és Tao) no ho expressen; els que ho expressen, ho ignoren.

Tampoc jo et diré què és Tao. Ho descobriràs per tu mateix, alliberant-te de tot desig, de tota emoció, vivint sense esforç, sense cap acció que estigui en oposició amb la natura. Has de deixar-te dur fins Tao amb un moviment tan calmat, tan regular com el de l'Oceà que està davant nostre. El mar no es mou perquè sigui la seva voluntat ni perquè sàpiga que moure's és bo o savi. Es mou perquè es mou, i no en té cap consciència. Així, de la mateixa manera, fluiràs cap a Tao, i quan hagis assolit l'objectiu, no sabràs res, ja que tu mateix seràs Tao.


El Savi va callar, mirant-me tendrament amb una pau semblant a un cel sense núvols.


-Pare -li vaig dir-, el que m'ensenyeu és tan bell com el mar. I em sembla tan senzill com la Natura. Malgrat això, no li és pas tan simple, a l'home, deixar-se fluir sense més vers Tao en una serena inacció.


-No confonguis les paraules -em va respondre-. Quan Lao-Tzu parlava de Wu Wei, el No-Actuar, no es referia a la inacció ordinària, el contentament mandrós amb els ulls tancats. Designava la inacció dels moviments terrestres, dels desigs, de les aspiracions vers coses buides de realitat. I entenia l'acció de les coses reals, una de les més enèrgiques activitats de l'ànima que cal alliberar de la trista carn, com s'obre la gàbia de l'ocell captiu. Entenia l'abandonament al poder interior, al ritme que té de Tao, i que t'hi retorna. T'ho dic, aquest moure's és tan natural com el d'un núvol que flota damunt nostre.


Lentament, alguns núvols daurats relliscaven, allà dalt, derivant poc a poc cap al mar. Brillaven amb el resplendor pur d'un amor sublimat, continuant el seu camí amb la sensualitat d'un somni.


-D'aquí a un moment -va dir el Savi- s'hauran dissolt en l'infinit del cel, i només percebràs el blau etern. Així la teva ànima, com en un somni, serà dissolta i absorbida per Tao.




 

 

 

Retorn a la pàgina inicial del web