Que Déu és alhora inaparent
i allò més aparent


Discurs d'Hermes al seu fill Tat


(Capítol V del Poimandrés. Extret de Hermetsimo y Masonería,
de Federico González. Editorial Kier, Buenos Aires, 2001)



1 Heus aquí encara una doctrina, Tat, que vull exposar-te completament, perquè no continuïs sense estar iniciat en els misteris d’Aquell que és massa gran per a ser anomenat Déu (1). Tu, doncs, comprèn com l’ésser que a la majoria sembla inaparent es tornarà per a tu en el més aparent. En efecte, no podria existir sempre si no fos inaparent; perquè tot allò que apareix ha estat engendrat, ja que ha aparegut un dia. Al contrari, allò inaparent existeix sempre, perquè no té necessitat d’aparèixer: és etern en efecte, i és ell qui fa aparèixer totes les altres coses, essent ell mateix inaparent ja que existeix sempre. Fa aparèixer totes les coses, però ell mateix no apareix mai, engendra, però ell mateix no és engendrat; mai no se’ns ofereix com a imatge sensible, però ell és qui dóna una imatge sensible a totes les coses. Doncs de manifestació en imatge sensible, només n’hi ha dels éssers engendrats: en efecte, venir a l’ésser no és altra cosa que aparèixer als sentits.


2 Per això és evident que l’Únic no engendrat és alhora inaparent i no susceptible d’oferir-se en imatge sensible, però com ell dóna imatge sensible a totes les coses, apareix a través de totes, i en totes, i s'apareix sobre tot a aquells a qui ell mateix ha volgut manifestar-se. Tu doncs, Tat, fill meu, prega en primer lloc al Senyor i Pare i Únic, que no és l’Un sinó font de l’Un (2), que es mostri propici, a fi que puguis abastar per l’enteniment aquest Déu tan gran i perquè faci resplendir un dels seus raigs, encara que sigui un de sol (3), sobre la teva intel·ligència. En efecte, només el Coneixement veu allò inaparent, ja que ell mateix és inaparent. Si pots, apareixerà llavors als ulls del teu intel·lecte, Tat; ja que el Senyor es manifesta amb plena lliberalitat a través de tot l’Univers. Pots veure el teu pensament i agafar-lo amb les teves pròpies mans i contemplar la imatge de Déu? Doncs, si fins i tot allò que està en tu és per a tu inaparent, com se’t manifestarà Déu mateix, a tu, mitjançant els ulls del cos?


3 Així doncs si vols veure Déu, considera el sol, considera el curs de la lluna, considera l’ordre dels astres. Qui és el que ho manté així? Tot ordre, en efecte, suposa una delimitació pel què fa al nombre i al lloc. El sol, déu suprem entre els déus del cel, a qui tots els déus celestes cedeixen el pas com al seu rei i sobirà, sí, el sol amb la seva immensa mida, ell que és més gran que la terra i el mar, suporta tenir per damunt d’ell, complint la seva revolució, astres més petits que ell mateix. A qui reverencia o a qui tem, fill meu? Tots aquests astres que estan en el cel, no compleixen cadascun pel seu costat un curs semblant o equivalent? Qui ha determinat per a cadascun d’ells la manera i la amplitud de la seva carrera? (4)


4 Heus aquí l’Ossa, que gira al voltant de si mateixa, arrossegant en la seva revolució el cel sencer: qui és el que posseeix aquest instrument? Qui és el que ha tancat el mar en els seus límits? Qui és el que ha assentat la terra sobre el seu fonament? Doncs existeix algú, Tat, que és el creador i senyor de totes aquestes coses. No podria ser, en efecte, que ni el lloc, ni el nombre ni la mesura fossin complerts amb regularitat si no existís algú que els ha creat. Tot bon ordre suposa en efecte un creador, només l’absència de lloc i mesura no el suposa. Però àdhuc aquesta absència no estava mancada de senyor, fill meu. En efecte, si allò desordenat és deficient, no per això obeeix menys el senyor que encara no ha imposat l’ordre en l’absència de lloc i harmonia.


5 Vulgui el cel que et fos atorgat de tenir ales i elevar-te a l’aire, i allà, situat al mig de la terra i del cel, veure la massa sòlida de la terra, les onades extenses del mar, el córrer dels rius, els moviments lliures de l’aire, la penetració del foc, la carrera dels astres, la rapidesa del cel, la seva rotació al voltant del mateixos punts! Quina visió tan benaurada, fill, quan es contemplen en un sol moment totes aquestes meravelles, allò immòbil posat en moviment, allò inaparent tornant-se aparent a través de les obres que genera! Tal és l’ordre de l’univers i tal la bella harmonia d’aquest ordre.


6 Si vols contemplar Déu també a través dels éssers mortals, dels que viuen sobre la terra i dels que viuen a l’abisme, considera, fill meu, com és format l’home al ventre matern, examina amb atenció la tècnica d’aquesta producció i aprèn a conèixer qui és aquell que modela aquesta bella, aquesta divina imatge que és l’home (5). Qui ha traçat els cercles dels ulls? Qui ha fet els forats del nas i les orelles? Qui ha fet l’obertura de la boca? Qui ha tibat els músculs i els ha lligat? Qui ha conduït els canals de les venes? Qui ha solidificat els ossos? Qui ha recobert tota la carn de pell? Qui ha separat els dits? Qui ha engrandit la planta dels peus? Qui ha obert els conductes? Qui ha estès la melsa? Qui ha modelat el cor en forma de piràmide? Qui ha cosit junts els nervis? Qui ha eixamplat el fetge? Qui ha buidat les cavitats del pulmó? Qui ha construït l’ampli receptacle del baix ventre? Qui ha fet les parts nobles perquè siguin ben evidents i ha cobert les vergonyoses?


7 Veu, quantes tècniques diferents aplicades a la mateixa matèria, quantes obres d’art reunides en una sola figura, i totes admirablement belles, totes exactament mesurades, totes diverses les unes de les altres! Qui ha creat doncs totes aquestes coses? Quina mare, quin pare, sinó el Déu invisible que, per la seva pròpia voluntat, tot ho ha fabricat?


8 Ningú presumeix que una estàtua o una pintura pugui haver estat feta sense escultor o sense pintor, i aquesta creació hauria vingut a ser sense Creador? Quin súmmum de ceguesa! Quin súmmum d’impietat! Quin súmmum d’irreflexió! Mai no separis, Tat, fill meu, les obres creades del seu Creador. O més aviat, ell és encara més gran que allò que implica el nom Déu: tal és la grandesa del Pare de totes les coses; perquè, en veritat, ell és l’únic en ser pare i és això mateix el que constitueix la seva funció pròpia, ser pare.


9 I fins i tot, si em forces a dir quelcom encara més agosarat, la seva essència pròpia és il·luminar i produir totes les coses; i, de la mateixa manera que sense productor res pot venir a ser, així Déu no pot existir sempre si no crea constantment totes les coses, en el cel, en l’aire, sobre la terra, en l’abisme, en tota regió de l’univers, en el tot del Tot, en l’ésser i en el no-res. Perquè, en l’univers sencer, res no existeix que no sigui ell mateix. Ell és alhora les coses que són i les que no són. Perquè les coses que són, ell les ha fet aparèixer, i les que no són, les conté en ell mateix.


10 Ell és el Déu massa gran per tenir un nom, ell és allò inaparent i ell és allò molt aparent; el que contempla l’Intel·lecte és també aquell que veuen els ulls; ell és l’incorpori, el multiforme, o millor encara, l’omniforme. Res no existeix que ell no ho sigui també: perquè tot el que és, tot és Ell. I d’aquí ve que posseeixi tots els noms, ja que totes les coses han nascut d’aquest únic pare; i d’aquí ve que no tingui cap nom, perquè és el pare de totes les coses (6).


Qui, doncs, podria exalçar-te, parlant de tu o dirigint-se a tu? A on girar la mirada quan vull alabar-te? Cap a dalt? A baix? Cap endins? Enfora? (7) Cap via, cap indret en el teu entorn, ni absolutament cap ésser: tot és en tu, tot ve de tu. Tu ho dones tot i no reps res, ja que tu tens totes les coses i no hi ha res que no posseeixis.


11 Quan et cantaria? Perquè no es pot concebre estació ni temps que no et concerneixin. I per què et cantaria? Per les coses que has creat o per aquelles que no has creat? Per les coses que has fet aparèixer o per aquelles que has ocultat? I en raó de què et cantaria? Com si em pertanyessis a mi mateix? Com si tingués quelcom propi? Com si fos un altre que tu? Perquè tu ets tot el que sóc, tu ets tot el que faig, tu ets tot el que dic. Perquè tu ets tot, i no existeix res més que tu: fins i tot allò que no existeix, tu també ho ets. Tu ets tot allò que ha vingut a l’ésser i tot allò que no ha vingut a l’ésser, ets pensament, en tant que pensant, Pare, perquè modeles l’univers, Déu, en tant que energia en acte, bo, perquè crees totes les coses.


NOTES

(1) Festugière, en nota: o “del Déu que és massa gran per rebre un nom”. Cal recordar també el Tetragramaton de la càbala hebrea i altres moltes tradicions que no anomenen l’Ésser Suprem. (Retorn)

(2)  L’Un és ja la primera determinació; per damunt d’ella tot és No-Ésser. (R)

(3) “Així és, en efecte, com el Demiurg, vol dir el Sol, ...”: XVI, 5 i 6. “Un home rep la llum del raig diví mitjançant el sol”: XVI, 16. Veure Estobeu XXI, 2; el sol ha creat en l’àmbit no humà: germà del Anthropos, pare de l’home individual, coadjuva en la seva creació com tot el que està en el Cosmos. Veieu també  X, 22 final;  XI, 15. El Déu Absolut, el Déu més alt, no s’involucra en la Creació, i en roman totalment aliè en la seva indiferenciació. Això no obstant, crea una entitat, el Demiurg, fill seu, conformat a la seva imatge i semblança que serà el Gran Constructor i Artesà de l’Univers –mentre ell és l’Arquitecte, o sigui aquell que va concebre en la seva ment (Divina) el Pla de la manifestació total– subjecte per tant a la dualitat, dinàmica del Cosmos. En la càbala hebrea Adam Kadmon és el Gran Arquitecte de l’Univers, Noûs-Déu o Déu Absolut, i Adam Protoplastos el Demiurg, segon Déu o Déu còsmic. A Asclepi 29, Hermes diu a Asclepi que “és el sol que governa totes les coses i escampa la seva llum sobre tots els vivents de la terra a qui ha de tenir pel segon Déu”. Efectivament el simbolisme solar és per al nostre pla el reflex del símbol polar de l’invisible i inaparent. (R)

(4) La cita de textos de l’Antiguitat que destaquen la importància de la cosmogonia és molta, sobretot després de Plató. L’Hermetisme ha estat considerat dins de les “religions còsmiques” per la importància atorgada al Demiurg creador i a la seva obra, en les seves dues vessants, com a constructor de l’ordre meravellós del cosmos, el cosmos mateix, o com a limitació de les possibilitats metafísiques en segellar la seva obra en la matèria. També consisteix en una Gnosi basada en la meditació en la obra intel·ligent del Déu Demiurg, el pla diví, i la contemplació de la seva bellesa i misteris. (R)

(5) Producció (): el que es refereix, no a la d'un objecte, sinó en general a la creació d'un ésser viu ( es tradueix en el Poimandrés per “fill meu”, en el sentit de “plançó”). Emprada així mateix en referir-se a la producció dels artesans ( = artesà). Es podria també haver traduït per “art”, tanmateix tant els termes tècnica com art tenen actualment una significació, com veiem , molt més limitada que la dels hermetistes grecs. (R)

(6) “I com els teòlegs saberen això, lloen Déu com mancat de nom i, al mateix temps, com a posseïdor de tot nom”. Dionís Areopagita, Dels Noms Divins, VI. “Per això diu rectament Hermes Trismegist que, donat que Déu és la universalitat de les coses, no hi ha cap nom que sigui apropiat per a ell, ja que seria necessari o que Déu fos designat amb tots els noms, o que totes les coses es designessin amb el seu nom, per complicar en ell mateix, en la seva simplicitat, la universalitat de totes elles.” Ibid. XXIV. (R)

(7) Els ensenyaments hermètics coincideixen aquí amb els de Plotí quan aquest rebutjava els cultes exteriors. “Doncs res li falta aquell qui és ell mateix totes les coses o en qui totes les coses són. Nosaltres, adorem-lo amb accions de gràcies; aquest és per descomptat, el millor encens que se li pot oferir a Déu, l’acció de gràcies dels mortals” (Asclepi, 41). (R)



 

 

 

Retorn a la pàgina inicial del web