Sobre la misteriosa 'E' que hi ha a Delfos

Plutarc


(Fragment de Sobre los oráculos, de Plutarc.
Ed. José J. de Olañeta, Palma de Mallorca, 2007)



Quan Teó va haver acabat, crec que va ser Eustrof d'Atenes qui, dirigint-se a mi, em va dir:


“Ja veus amb quant d’ardor defensa Teó la dialèctica. Poc ha faltat perquè es posés la pell de lleó; i el mateix hem de fer nosaltres, aquells que considerem que el principi de totes les coses en conjunt, de tota substància i naturalesa, sigui divina o humana, és el nombre, i ho considerem en summe grau guia i senyor d’allò que és bell valuós. No és natural que ens quedem callats, sinó que hem d'oferir al déu les primícies de les nostres estimades matemàtiques; perquè nosaltres pensem que, si la ‘E’ mereix un lloc d'honor entre les lletres, no és perquè difereixi en si mateixa de les altres lletres ni pel valor, ni per la forma, ni pel significat, sinó perquè designa el nombre cinc, nombre suprem tan important i fonamental per a l'univers, a partir del qual els savis anomenaven ‘quintar’ a l'acte de comptar.”


Això m'ho deia Eustrof sense ànim de bromejar, perquè per aquell temps jo era un apassionat de les matemàtiques; encara que, poc temps més tard, després d'entrar a l'Acadèmia, aviat hauria de fer honor al ‘res en excés’.


De manera que vaig prendre la paraula i vaig dir que l'explicació d’Eustrof resolia molt bé la dificultat mitjançant el nombre.


“I és que -vaig prosseguir- sent així que tot nombre es divideix en parell o imparell, i ja que la unitat és comuna a ambdós (per això si s’afegeix al nombre imparell, el torna parell, i si s'afegeix al nombre parell, el torna imparell), i atès que es considera que el primer nombre parell és el nombre dos i que el primer nombre imparell és el tres, i atès que la suma d'aquests dos nombres produeixen el nombre cinc, és just que, sent el cinc el primer nombre format pel primer parell i el primer imparell, se li tingui una particular consideració. L’anomenen ‘el nombre nupcial’ per l'analogia que existeix entre allò parell i allò femení i entre l'imparell i el masculí. Perquè, quan es divideixen els nombres en dues parts iguals, el parell es parteix completament i només deixa dintre de si un buit receptiu, per dir-ho d'aquesta manera, mentre que, quan es fa el mateix amb l'imparell, sempre queda al mig una petita part després de la divisió. I per això l'imparell és més generador que l'altre, i per això en la unió sempre domina i mai és dominat; doncs la unió d'ambdós mai produeix un nombre parell, sinó sempre un nombre imparell. Més encara, quan els nombres de cada classe, parell i imparell, s'apliquen i sumen a si mateixos, es mostra més clarament la diferència: cap nombre parell que es combini amb un altre nombre parell pot produir un imparell, de la mateixa manera que no pot sortir de la seva pròpia naturalesa; el nombre parell és feble i imperfecte, i per tant és incapaç d'engendrar un nombre diferent d'ell. Els nombres imparells, no obstant això, si s'uneixen a d’altres imparells, produeixen molts nombres parells, ja que l'imparell té una absoluta virtut generativa. No seria oportú passar ara revista a les altres propietats i diferències dels nombres, però si cal recordar que el nombre cinc, resultat de la unió del primer nombre masculí i el primer nombre femení, els pitagòrics el van anomenar ‘nombre nupcial’.


De vegades també se l’ha denominat nombre ‘naturalesa’, ja que, quan se’l multiplica per si mateix, ell mateix apareix en el producte. I és que, així com la naturalesa, quan rep i acull blat en llavor, el fa passar per tota classe de formes i aspectes pels quals arriba a bon terme la seva obra, però al final acaba donant blat i al final de tot restitueix allò mateix que havia rebut al començament, així també, mentre que els altres nombres, quan es multipliquen per si mateixos, donen nombres distints de si mateixos, únicament el nombre cinc i el sis, quan es multipliquen per si mateixos, es reprodueixen i es conserven al final del producte obtingut. Perquè sis vegades sis són trenta-sis, i cinc vegades cinc són vint-i-cinc. Per altra banda, mentre que això li passa al nombre sis una sola vegada, exclusivament quan se l’eleva al quadrat, al nombre cinc li passa també quan se’l multiplica, amb la particularitat que es produeix alternativament o a si mateix o una desena, i això fins a l'infinit. En això, aquest nombre imita el principi ordinador de totes les coses de l'univers. Perquè, així com aquest principi dóna forma al món a partir de si mateix i després es reprodueix a si mateix a partir del món, i així com


el foc es converteix en totes les coses,
i aquestes al seu torn en foc,
l'or es converteix en moneda,
i la moneda es converteix en or,


com diu Heràclit, així també la combinació del nombre cinc amb si mateix, per la seva naturalesa, no engendra res que sigui imperfecte ni que sigui aliè a si mateix, sinó que presenta canvis uniformement determinats, perquè, o bé es reprodueix a si mateix, o bé produeix la desena, és a dir, o un nombre propi de la seva espècie, o un nombre perfecte.


Doncs bé, si algú es pregunta quina relació amb Apol·lo té tot això, direm que tot això no només en té amb ell, sinó també amb Dionís, que no té en Delfos una participació menor que la d'Apol·lo. Sentim els teòlegs dir i cantar en himnes, uns en vers i d’altres en prosa, que la divinitat és incorruptible i eterna per naturalesa; i que, per efecte d'una intenció i una llei establertes pel destí, pateix transformacions; de vegades la seva naturalesa s'encén [unificada] i equipara totes les coses entre si; de vegades es diversifica i adopta tota classe de formes, estats i propietats diferents, com passa ara, i aleshores l’anomenem món. Ara bé, per ocultar-ho a la multitud, a aquesta transformació [del Déu] en foc, els savis l’anomenen Apol·lo per la seva unicitat, i Febus per la seva puresa inalterable; però quan les transformacions [del Déu] desemboquen en l'organització del món en aire, aigua, terra i astres, en naixement de plantes i d'éssers animats, llavors els savis utilitzen  paraules enigmàtiques per a designar la transformació [del Déu] i parlen de [el seu] esquinç i esquarterament, i l’anomenen Dionís, Zagreus, Nicteli i Isodetes, i descriuen tot un seguit de morts i desaparicions [divines], seguides de resurreccions i renaixements, i cadascun d'ells és un enigma i un relat mitològic que al·ludeix als canvis de què abans parlava. I llavors canten ditirambes en el seu honor, poemes plens d'apassionament i d'exaltacions que expressen torbació i desvari; com diu Esquil:


Barrejat amb crits el ditirambe
Ha d’acompanyar en la seva festa a Dionís,


mentre que en honor d'Apol·lo es canta el pean, poema de musicalitat regular i afable; i en pintures i escultures, els artesans sempre representen Apol·lo eternament en plenitud de joventut i de frescor, mentre que a Dionís el representen amb gran nombre d'aspectes i formes. En suma, a Apol·lo se li atribueix uniformitat, ordre i serietat sense barreja, mentre que a Dionís se li atribueix una inconstància barrejada de broma, desmesura i bogeria, i se l’invoca com


Déu celebrat al crit de evohé!,
Dionís, que agita les dones,
i que elles cobreixen dels honors de la seva bogeria,


i en això es capta bastant bé el caràcter de cada déu, propi de la transformació que cadascun ha sofert. Però, ja que la durada dels cicles respectius no és igual per a les dues transformacions, doncs una, la que anomenen ‘sacietat’ és més llarga que l'altra, la ‘indigència’, es respecta aquí aquesta mateixa proporció i es canta el pean durant els sacrificis de la major part de l'any, i amb l'arribada de l'hivern, es deixa dormir el pean i es desperta el ditirambe, i durant tres mesos s'invoca Dionís en comptes d'Apol·lo. Es considera que aquesta relació de tres a nou correspon a allò que dura la [diversificació en la] organització de l'univers i el que dura [la seva unificació encaminada a] la conflagració universal.


Però m'he estès més del que la circumstància demanava; en tot cas, queda clar que s'estableix una relació específica entre el Déu i el nombre cinc, que unes vegades es produeix a si mateix de la mateixa manera que fa el foc, i que altres vegades a partir de si mateix produeix la desena de la mateixa manera que el foc produeix l'univers.”

 




 

 

 

Retorn a la pàgina inicial del web