No-res

Alan Watts


(Del llibre Nueve Meditaciones, de Alan Watts. Ed. Kairós, Barcelona, 1980)



Tinc la meva casa a bord del ferryboat “Vallejo”, que està amarrat cap al nord de Sausalito, prop de San Francisco. Potser algú pensi que un ferryboat  és un lloc força extravagant per a viure-hi però a mi sempre m’han agradat les extravagàncies. Quan era petit, la gent solia dir-me: “Alan, què extravagant ets. Que no pots ser com els altres?”. A mi em semblava que això era senzillament avorrit, com haver de menjar tots els dies la mateixa cosa. I la varietat, com bé es diu, és la sal de la vida.


Algunes coses són extravagants perquè són òbvies; ningú no hi pensa mai. Alguns dels descobriments científics més fascinants foren realitzats per persones que posaren en qüestió el que s’acceptava com una cosa de sentit comú, com ara aquesta afirmació: “Qualsevol pot veure que la terra és plana, i tothom sap que ho és”. El qüestionament d’aquest supòsit fonamental va ser el començament de la geografia.


Quan penso en la més extravagant de totes les coses que se’m poden acudir, sabeu quina és? El no-res. La idea de no-res és quelcom que ha empaitat la gent durant segles, especialment en el món occidental. En llatí hi ha una dita, Ex nihilo nihil fit, que significa “Del no-res, res en surt”. En altres paraules, que no es pot treure alguna cosa del no-res. A mi se m’acut que això és una fal·làcia de proporcions tremendes, subjacent a les arrels de tot el nostre sentit comú, i no tan sols a Occident, sinó també en moltes parts d’Orient. Es manifesta com una mena de terror del no-res, de menyspreu del no-res, un menyspreu de tot el que s’associa amb el no-res, com ara la son, la passivitat, el descans i fins i tot el principi femení, el qual s’equipara freqüentment amb el principi negatiu (malgrat que a la gent del moviment d’alliberació femenina no li agradi aquest tipus de coses, crec que quan entenguin el que dic no hi posaran cap objecció). Per a mi, el no-res –el negatiu, el buit– és summament potent. Jo no diria Ex nihilo nihil fit, sinó “No es pot tenir quelcom sense no-res”.


Com comencem, bàsicament, a pensar en la diferència entre alguna cosa i no-res? Quan dic que hi ha una cigarreta a la meva mà dreta i cap a la meva mà esquerra, perfilo la idea de “és” –quelcom– i “no és” –res–. En la base d’aquest raonament es troba el contrast, molt més obvi, entre el sòlid i l’espai. Tendim a pensar l’espai com el no-res; quan parlem de la conquesta de l’espai hi ha cert element d’hostilitat. Però en realitat estem parlant de la conquesta de la distància. L’espai, o el que està entre la terra i la lluna, i entre la terra i el sol, es considera com si no fos absolutament res.


Però per suggerir tot el poderós e importat que és aquest “absolutament no-res”, voldria assenyalar que, si no tinguéssim espai, no podríem tenir res de sòlid. Sense l’espai exterior al sòlid no sabríem on són els límits del sòlid. Per exemple, si el lector em pot veure en una fotografia, és perquè hi veu un fons i aquest fons destaca el meu contorn. Però si el fons no hi fos, jo i tot el que m’envolta ens perdríem en una única massa força estranya. Sempre cal que hi hagi un fons d’espai per veure una figura. La figura i el fons, el sòlid i l’espai, són inseparables i sempre van junts.


Es el mateix que trobem comunament en el fenomen del magnetisme. Un imant té un pol nord i un pol sud. No hi ha imants que tinguin només un pol. Suposem que equiparem el nord amb “és” i el sud amb “no és”. Es pot tallar l’imant en dos trossos, si es tracta d’una barra magnètica, i ens quedarem simplement amb un altre pol nord i un altre pol sud, amb un altre “és” i un altre “no és”, a l’extrem de cada tros.


El que estic tractant d’expressar en termes lògics és que no hi ha una espècie de lluita entre quelcom i no-res. Tots coneixem les famoses paraules de Hamlet: “Ser o no ser, aquesta és la qüestió.” Doncs no; ser o no ser no és la qüestió. Perquè no es pot tenir un sòlid sense espai. No es pot tenir un “és” sense un “no és”, quelcom sense no-res, una figura sense fons. I podem donar-hi la volta i dir “No podem tenir espai sense sòlid”.


Imaginem que no hi ha res més que espai, espai, espai, espai sense res en ell, eternament. Però mentre estem imaginant-ho, som quelcom en l’espai. Tota la idea que hi hagi solament espai i absolutament res més és no només inconcebible, sinó un perfecte absurd, perquè sempre sabem el que significa per contrast. Sabem el que volem dir quan parlem de blanc per comparació amb el negre. Coneixem la vida en comparació amb la mort, el plaer en comparar-lo amb el dolor, dalt en comparació amb baix. Però totes aquestes coses han d’arribar necessàriament juntes al ser. No es té primer una cosa i després res, o primer res i després quelcom. Quelcom i res són dues cares de la mateixa moneda. Si es llima el cantó de “cara” d’una moneda fins a fer-lo desaparèixer, el cantó de “creu” desapareixerà també. De manera que, en aquest sentit, el positiu i el negatiu, el quelcom i el no-res, són inseparables i van junts. El no-res és la força en virtut de la qual pot manifestar-se el quelcom.


Pensem que la matèria és bàsica per al món físic. I la matèria té diverses formes. Considerem que les taules estan fetes de fusta, tal com pensem que els testos estan fets de fang. Però un arbre, està fet de fusta de la mateixa forma que una taula? No, un arbre “és” fusta; no està “fet” de fusta. “Arbre” i “fusta” són dos noms diferents per a la mateixa cosa.


Però en el rerafons de la nostra ment, com a arrel del sentit comú, hi ha la idea que tot el que hi ha en el món està fet d’alguna mena de “substància” bàsica. Al llarg dels segles, els físics han volgut saber què era això. Es més, la física va començar com una indagació que procurava descobrir la substància bàsica de la qual està fet el món. I, amb tots els nostres avenços en física, mai no ho hem descobert. El que hem descobert no és substància, sinó forma. Hem trobat configuracions, hem trobat estructures. Quan hom s’acosta al microscopi i mira les coses esperant veure alguna classe de substància, troba per contra formes, pautes, estructures. Troba la configuració dels cristalls, i més enllà troba molècules; més enllà de les molècules troba àtoms i, més enllà dels àtoms, electrons i protons entre els quals hi ha grans espais. Com que no podem decidir si aquests electrons són ondes o partícules, els anomenem “ondícules”.


El que aconseguirem no serà mai una substància, sinó sempre una pauta, un model. Un model que es pot descriure i mesurar, però mai arribem a una substància per la senzilla raó que no n’hi ha. De fet, diem que quelcom és substància quan ho veiem de manera poc clara, desenfocada, borrosa. A cop d’ull ens sembla senzillament un pegot al qual no podem distingir-hi cap forma significativa. Però quan el posem sota el microscopi, sobtadament veiem formes. Quan queda clarament enfocat, es mostra com a forma.


I així hom pot seguir i seguir esbrinant la naturalesa del món sense trobar mai res més que forma. Pensem en la substància, en una substància bàsica. Un mateix no sabria com parlar-ne, d’ella; encara que hom se la trobés, com podria descriure-la? No podria dir-se res d’una estructura que posseís, no es podria parlar d’un model o d’un procés que s’observés en ella perquè seria un pegot primordial i absolut.


Què més hi ha en el món, a part de forma? Evidentment, entre les configuracions significatives de qualsevol forma, hi ha espai. I espai i forma van junts com les coses fonamentals que hem d’afrontar en aquest univers. Hi ha una dita en què es basa la totalitat del budisme: “El buit no és diferent de la forma, i la forma no és diferent del buit”. Permeteu-me exemplificar-ho d’una manera molt senzilla. Quan utilitzem la paraula “claredat”, què volem dir? Podríem estar parlant d’una lent o d’un mirall perfectament polit, o d’un dia clar i sense bromes en què l’aire és perfectament transparent, com l’espai.


En quina altra cosa fa pensar la paraula “claredat”? Hom pensa en una forma clarament enfocada amb tots els detalls nítids i perfectes. Es a dir, que la mateixa paraula “claredat” ens suggereix aquestes dues coses completament diferents en aparença: la claredat de la lent o del mirall i la claredat de la forma definida. En aquest sentit podem prendre l’aforisme: “Forma és buit, buit és forma”, i en comptes de dir “és”, dir “implica”, o si es prefereix, “acompanya”. La forma sempre acompanya el buit. I en realitat no hi ha, en l’univers sencer, cap substància.


La forma és, de fet, inseparable de la idea d’energia, i especialment, quan es mou en una àrea molt circumscrita, la forma se’ns apareix com quelcom sòlid. Per exemple, quan es fa girar un ventilador elèctric, els espais buits entre les paletes donen la impressió que desapareixen convertint-se en una taca, i és impossible ficar un llapis –i molt menys un dit- en el ventilador. De la mateixa manera, tampoc no es pot posar un dit al terra, perquè el terra es mou amb massa rapidesa. Bàsicament el que tenim allí baix és no-res i forma en moviment.


Una vegada em van parlar d’un físic de la Universitat de Chicago –bastant tocat de l’ala, com molts científics– a qui la idea de la falta de solidesa, de la inestabilitat del món físic impressionava de tal manera que solia usar unes enormes plantofes encoixinades per por de caure a través del terra. Així doncs, la idea que propicia el sentit comú de què el món està fet d’algun tipus de substància és una idea sense sentit; no hi ha tal substància en absolut, i el que hi ha, en canvi, és forma i buit.


La major part de les formes d’energia són vibració, pulsació. L’energia de la llum o l’energia del so estan en una perpètua alternança de connexió i desconnexió, de on i off. En el cas d’una llum molt ràpida, molt forta, fins i tot amb corrent altern, no es nota la discontinuïtat perquè la retina conserva la impressió de la pulsació on, i la pulsació off no es pot percebre a no ser en una llum molt lenta, com la d’una làmpada d’arc. Exactament el mateix succeeix amb el so. Una nota alta sembla més contínua perquè les vibracions són més rígides que les d’una nota baixa. En la nota baixa se sent una espècie de granulositat perquè l’alternança entre l’on i l’off és més lenta.


Tot moviment ondulatori respon a aquests procés i quan pensem en ones, pensem en crestes. Les crestes sobresurten del llit uniforme de l’aigua subjacent i són el que percebem com les coses, les formes, les onades. Però no es pot tenir la intensificació que és la cresta, el convex, sense la des-intensificació, sense el còncau, el que anomenem el sinus. Es a dir, per a que hi hagi alguna cosa que sobresurti hi ha d’haver alguna cosa que davalli o que retrocedeixi. Hem de donar-nos compte que si només tinguéssim aquesta part, la de dalt, els sentits no arribarien a percebre-la perquè no hi hauria contrast.


El mateix és vàlid per a tota la vida en el seu conjunt. En realitat, no hauríem de contrastar l’existència amb la no existència perquè, de fet, l’existència és l’alternança de “ara ho veus/ara no”, “ara ho veus/ara no”, “ara ho veus/ara no”. I és aquest contrast el que produeix la sensació que hi hagi alguna cosa.


Ara bé, en la llum i el so les ones són extraordinàriament ràpides, de manera que no veiem ni sentim l’interval que hi ha entre elles. Però hi ha altres circumstàncies on les ones són extraordinàriament lentes, com succeeix amb l’alternança del dia i la nit, de la llum i l’obscuritat, juntament amb les altres, molt més àmplies, de la vida i de la mort. Però aquestes alternances són exactament tan necessàries per al ser de l’univers com ho són en els rapidíssims moviments de la llum i el so, i en la sensació de contacte sòlid, quan el moviment és tan ràpid que només advertim la continuïtat, l’aspecte “és”. Encara que ignorem la intervenció de l’aspecte “no és”, hi és, tal com hi ha grans espais en el cor mateix de l’àtom.


Una altra cosa que concorda amb tot això és la perfecta evidència que l’univers és un sistema conscient de sí mateix. En altres paraules, nosaltres, com a organismes vivents, som formes de l’energia de l’univers, tal com ho són les estrelles i les galàxies, i –per mediació dels nostres òrgans sensorials– aquest sistema d’energia cobra consciència de sí.


Però per entendre-ho així hem de reprendre el contacte amb el nostre contrast bàsic entre l’on i l’off , entre el quelcom i el no-res, i comprendre que l’aspecte de l’univers que pren consciència de sí, que se n’adona, no es veu a sí mateix. Dit d’una altra manera, no podem mirar-nos als ulls, a nosaltres mateixos. Un mateix no pot observar-se en l’acte d’observar; no pot tocar-se la punta del dit amb la punta del mateix dit, per més que s’hi esforci. Per tant, en el revers de tota observació hi ha un punt buit, que està, per exemple, darrere dels nostres ulls des del punt de vista dels nostres ulls. Per més que ens girem, darrere seu hi ha un buit. Es el desconegut. Es la part de l’univers que no es veu perquè està veient.


Sempre arribem a aquesta divisió de l’experiència en una meitat coneguda i una altra meitat desconeguda. Ens agradaria conèixer, si poguéssim, aquesta perpètua incògnita. Si examinem el cervell i l’estructura dels nervis que hi ha darrere dels ulls, sempre estarem mirant algun cervell aliè. Mai no podrem mirar el nostre propi cervell al mateix temps que investiguem el cervell d’un altre.


Llavors, en l’experiència existeix sempre aquest aspecte buit. El que vull dir és que l’aspecte buit de l’experiència té la mateixa relació amb l’aspecte conscient que tenen entre sí el principi off i el principi on de la vibració. Hi ha una divisió fonamental. Els xinesos hi donen el nom de yang, a l’aspecte positiu, i yin, a l’aspecte negatiu. Això correspon a l’idea d’un i de zero. Tots els números poden composar-se d’un i de zero, com el sistema de numeració binari que s’usa per a les computadores.


Així doncs, tot està fet de on i off, de conscient i inconscient. Però l’inconscient és la part de l’experiència que fa la consciència; així com el sinus manifesta l’onada, l’espai manifesta el sòlid, i el fons, la figura. Per tant, tot aquest aspecte de la vida que anomenem inconscient, desconegut, impenetrable, és inconscient, desconegut e impenetrable perquè és el nostre veritable jo. En altres paraules, el jo més profund és l’aspecte del no-res, l’aspecte que no coneixem. En conseqüència, no hem de témer el no-res. “En el no-res, no hi ha res que témer”, podríem dir. Però en la nostra cultura, el no-res esborrona la gent. Senten terror de la mort, i els inquieta dormir perquè ho consideren una pèrdua de temps. En el fons de la seva ment, hi és, a l’aguait, el temor que l’univers acabarà per detenir-se i terminarà en no-res, i que tot quedarà oblidat, mort i enterrat. Però és una por completament irracional perquè és exactament aquest no-res el que és, sempre, la font de quelcom.


Tornem a pensar en la imatge de la claredat, aquella claredat de cristall. “No-res” és el que fa que “quelcom” sigui enfocat. Aquest “no-res”, simbolitzat pel cristall, és el nostre propi ull, la nostra pròpia consciència.




 

 

 

Retorn a la pàgina inicial del web