La Tradició Hermètica

Federico González


(Capítol IV de La Rueda, Una Imagen Simbólica del Cosmos, de Federico González. Ed. Symbolos, Barcelona, 1986)



La tradició hermètica deriva el seu nom, justament, d’Hermes, déu grec, el Mercuri romà, i sobre tot del mític Hermes Trismegist, tots ells instructors i educadors dels homes, missatgers dels déus; personatge que apareix gairebé en totes les tradicions amb diferents formes, com a emissari o mitjancer entre cel i terra, sempre vinculat amb el que vola, per la qual cosa acostuma a ser representat amb atributs alats. Així mateix se’l relaciona amb audicions, recepcions i transmissions de missatges. És a dir, amb doctrina (1),
ciència, saviesa i revelació. La paraula tradició vé a significar en certa manera això mateix (2), per la qual cosa l’expressió tradició hermètica podria semblar una redundància, si no es volgués expressar, afegint aquesta darrera paraula, un origen revelat net, així com també assenyalar una circumstància històrica i cultural referida específicament a l’Occident i als orígens de la seva civilització. D’altra banda, el terme que ens ocupa també és clar com a indicador d’una via de coneixement determinada, relacionada amb els misteris menors, anomenats també món o pla intermediari, en el camí iniciàtic, expressant a més la idea d’obscuritat i silenci inherents a aquesta senda, i referint-se igualment a la seva naturalesa misteriosa.


La tradició hermètica és, doncs, una forma de la tradició unànime, universal i primigènia -adequada a la 
vestidura històrica i a la mentalitat de certs pobles i certs éssers- que s’ha manifestat aquí i allà, conformant i organitzant la cultura i la civilització. El déu Hermes és solidari amb el Toth egipci (3), atès que, com ell, representa la saviesa i la interpretació hermenèutica, i virtuts de profecia, atribuïdes també a Enoch i Elies artista -patró de l’alquímia-, arrabassats l’un i l’altre cap al cel amb un carro de foc (vehicle francament solar) i dels quals es diu que no estan morts, sinó vius, com altres personatges anàlegs de diverses tradicions dels que se n’espera la segona aparició a la fi dels temps, de la mateixa manera que els cristians esperen la parusia del mestre Jesús, rei dels jueus, Crist Rei, que s’encarna en forma humana per revelar-nos la veritable vida; transmissió que el converteix en salvador i redemptor. Històricament no és massa difícil adonar-se que els mites i símbols esotèrics egipcis, jueus, grecs, romans, cristians, àrabs i mediterranis en general conformen un conjunt que es pot relacionar directament amb els pobles occidentals; i que aquesta influència espiritual, malgrat que no adopti formes religioses, es indiscutiblement vàlida per la puresa del seu origen i pel desenvolupament concatenat de transmissió, protagonitzat per savis, profetes, guerrers i “artistes”. Això no exclou que el conjunt d’ensenyaments a què ens referim sigui perfectament solidari amb els d’altres èpoques i latituds, i fins i tot idèntic a ells, més enllà de les disfresses formals. En el cas particular que ens ocupa -el de l’emissari diví que reuneix en sí la possibilitat unificada del que repta i del que vola, de la terra i l’aire, que han hagut de ser separats per complementar-se adequadament a través de la passió i l’amor-, aquest fet és clar i una prova de la unitat arquetípica de totes les tradicions, ja que aquesta oposició-conjunció es troba manifestada arreu. El que sí ens interessa ara és destacar que les ciències i les arts que han estat anomenades tradició hermètica tenen un origen comú, que es manifesta històricament al llarg de la vida d’Occident, i que s’expressa mitjançant un seguit de disciplines i treballs, mites i símbols que constitueixen un codi coherent, susceptible de ser transposat a tots els codis i sistemes tradicionals, puix que veritablement expressen i es proposen el mateix: revelar un coneixement ocult, permetent d’aquesta manera la conquesta del veritable estat humà, l’ésser original, que tot home ha perdut per la caiguda, fet que el col·loca en una situació infrahumana respecte a sí mateix, i motiu pel qual ha de restaurar el seu veritable Jo, que es troba ocult en el seu interior, només viu en forma potencial, el qual ha d’actualitzar per la memòria de sí i el record de l’arquetip original, amb fe i amor, gràcies a la doctrina tradicional, coneguda en aquest cas amb el nom d’hermetisme. Això el permet re-néixer (4) a l’estat autènticament humà, davant del qual els estats inferiors (5) apareixen com somnis, o assaigs, o projectes il·lusoris, o simple ximpleria, per no dir estúpida vanitat.


Aquestes disciplines, o vehicles, condueixen l’aprenent -a través del món intermedi- i el col·loquen davant del tabernacle, en el cor del temple, en l’eix que igualment comunica amb la cripta o caverna, el país subterrani dels morts, o millor, en l’interior del sagrari, de d’on podrà iniciar la seva ascensió vertical vers la cúpula o cim que simbolitzen la sortida del temple o del cos, el que és supracòsmic o el suprahumà. Fa temps que ha rebut les aigües baptismals. Fins i tot s’ha alliberat de les proves del laberint de les formacions. Convertit ara, per la comunió solar, en el Rei del Món, l’aspirant podrà ser absorbit aleshores completament en la funció sacerdotal i fugir de la cosmogonia que li ha estat revelada, utilitzant la seva identificació amb ella com un suport viu de transmutació inefable. Ofici de guerrers i cavallers, també ho és de savis i artistes, és a dir, d’astròlegs i alquimistes, i inclou el mestratge en el coneixement. No és poca cosa aquest coneixement, en el cas de l’astrologia i l’alquímia, disciplines que conformen l’hermetisme o la tradició hermètica -els misteris menors de l’antiguitat-, ja que es refereixen respectivament al coneixement del cel i de la terra, constituint ambdues el saber de la cosmogonia sencera, la ciència dels cicles i la ciència de les transmutacions: l’arquitectura” experimentada en forma directa (6).


Històricament es pot detectar en nombrosos punts de la cultura occidental l’aparició de corrents d’idees, creences, sistemes i punts de vista hermètics, es a dir, esotèrics, dins de l’exoterisme de tal o qual període determinat. Si ens atenim a la cronologia cristiana, aquests esdeveniments ideològics apareixen no només en determinats moments històrics -conformant períodes sencers, com en l’Edat Mitjana europea-, sinó que també constitueixen els antecedents de certs personatges i fets científics, filosòfics, històrics, literaris, i àdhuc l’origen de tot un codi, com en el cas de l’astronomia i la matemàtica. Convé, doncs, situar-se en algun segment més o menys clar i computat de la successió temporal i avaluar una mostra d’esdeveniments culturals-històrics, a fi d’il·lustrar aquesta exposició, la qual no pretén ser un estudi històric o sociològic.


Podem ubicar-nos, doncs, en l’Alexandria del segle III de la nostra era i observar la multitud d’idees, concepcions i personatges, tradicions i cultures -àdhuc la índia i la budista- que hi conflueixen, constituint una veritable cruïlla de camins, un punt de concentració d’un seguit d’energies anàlogues, vingudes de diverses i diferents direccions, les quals conformaran posteriorment les diverses facetes de la nostra cultura. En aquelles dates i indret podem trobar el cristianisme dels primers pares convivint amb el gnosticisme, l’un i l’altre d’origen oriental; al pensament grec, en particular el neo-platonisme -que apareixerà com una constant al llarg de la història d’Occident- barrejat amb la tradició hebrea, i amb els fragments de civilitzacions com la caldea, l’egípcia, les de l’Iran i altres, algunes d’elles perdudes o oblidades per nosaltres. Tampoc no intentarem, en aquest assaig, donar una visió més o menys clara d’aquests fets, ni tan sols oferir-ne un panorama. Remetem el lector a la nombrosa bibliografia al respecte, obra d’autèntics especialistes. Des del nostre punt de vista, destaquem aquestes coordenades d’espai i temps com a lloc de reunió i posterior expansió de les idees de la Tradició Unànime, de la filosofia perenne i universal, de la doctrina, que han arribat a nosaltres amb el nom de tradició hermètica. Es també molt interessant subratllar que aquestes idees, a través dels segles, s’han mantingut vives fins els nostres dies. I no han sobreviscut i prou, sinó que han constituït, i encara constitueixen, la trama invisible de certs esdeveniments revifadors de la història de l’home occidental, sense la qual aquesta història, i aquest home, haurien desaparegut ja fa molt temps.


La bastida d’idees a què ens estem referint romandrà més o menys incòlume i serà considerada com la saviesa sempre oculta i esquiva, però present en la vida pública de la ciutat i el poble -com una herència cultural imperible-, fins aproximadament el segle XVII. I continuarà constituint la medul·la cultural d’Europa. Però d’ençà, els valors més profunds, posats en crisi pel mal anomenat “humanisme”, es degradaran fins a la negació de tota possibilitat de tradició
i doctrina, el desconeixement de qualsevol esoterisme i la ignorància completa en referència al que s’entén per iniciació (7). Es passa aleshores a la profanació del sagrat i a la dessacralització de la vida i la realitat, per la qual cosa tot comença a ser empíric i insignificant (8).


No és que això no s’hagués esdevingut anteriorment -o inversament, que en l’obscuritat actual no existeixi la llum-, però ara ens estem referint al to particular d’un determinat cicle. Aquest cicle que tractem és, en termes generals, el de la cultura anomenada occidental. I està, com tot cicle, encadenat a un altre, el qual per la seva banda ho està a un tercer, i així successivament. Però això no és tot: cada cicle és un fragment d’un altre més gran, i cadascuna de les seves parts pot ser un cicle complet en sí, amb els seus sistemes de subcicles, i d’aquesta manera indefinidament. Tot són cicles dins de cicles, i la història exemplifica -de manera alarmant, de vegades- aquesta complexitat tan subtil com embolicada. Però la doctrina apareix en cadascun d’ells, d’una o altra manera, en uns moments brillant intensament, en altres declinant, o amagada en l’obscuritat, al cor d’uns pocs. La tradició hermètica ha estat present a Occident des dels seus orígens històrics i ideològics, manifestant-se a través de diversos grups, persones o institucions. No ens referim exclusivament a la filosofia grega, Pitàgores i Plató (9), Plotí i Porfiri, Procle, ni a la soteriologia dels romans (Virgili, Apuleius), tampoc als veritables gnòstics, ni als primers pares de l’Església, sinó que volem destacar l’enorme cúmul d’hermetistes occidentals cristians i esoteristes jueus i islàmics que tanta influència van tenir sobre els constructors de l’Edat Mitjana i entre alquimistes, rosacreus i alguns ordes cavallerescs de diferents tipus, dels quals deriva la Maçoneria, organització iniciàtica nascuda històricament en el segle XVIII, encara que d’orígens molt més antics -àdhuc mítics-, que afortunadament ha romàs fins a la data, malgrat que desgraciadament és gairebé desconeguda, fins i tot pels propis integrants dels seus quadres, a causa de la degradació cultural cíclica, que es dóna en tots els ordres i indrets, cada cop més progressiva i veloç, i que ha fet a la veritat més misteriosa i secreta, com si realment s’hagués replegat a l’interior de sí mateixa i calgués buscar-la, o treure’ns els vels psicològics que ens l’amaguen de nosaltres mateixos. No obstant això, la Maçoneria continua atorgant la iniciació en les seves llotges i aquesta és perfectament vàlida, atès que es tracta de la transmissió regular d’una influència espiritual. Són moltes les llotges que estan treballant molt seriosament a Europa i Amèrica, i bastants els adeptes que revifen els valors originaris.


Respecte a l’Occident modern, podem acceptar que les tradicions religioses que actualment el conformen i que estan més presents en la seva cultura són la jueva, la cristiana i la islàmica, o sigui, les anomenades “del Llibre”. El judaisme té en la seva religió la seva pròpia tradició i certs rabins es dediquen a la càbala, a les relacions entre lletres, paraules i nombres, a l’estudi, al ritus i a la meditació. Quant a l’Islam, la seva part exotèrica i el seu esoterisme estan molt poc diferenciats. Religió del desert, és viscuda de manera individual, i no calen imagineries ni ritus complicats per a les seves pràctiques, totalment interiors. El sufisme, com se sap, és l’expressió de l’esoterisme islàmic. Pel que fa al cristianisme, i més específicament al catolicisme, direm que molts dels seus membres han pertangut en diferents èpoques a ordes hermètics de l’esoterisme cristià. Papes, arquebisbes, bisbes, cardenals, senzills abats, o rectors de parròquia, o humils monjos, han encarnat el coneixement. I no només entre els doctors i els savis de l’Església, sinó també entre els seus sants i els seus màrtirs, començant pels apòstols. N’hi ha prou amb què fem esment d’alguns noms, dins de l’esoterisme cristià, que proven la continuïtat i la importància d’aquest, no només en relació amb l’Església com a institució i al catolicisme com a religió, sinó en tant que representa històricament les arrels mateixes del pensament occidental. Així, per exemple, hauríem de començar per Orígens i els primers pares de l’Església, i continuar amb el cristianisme ortodox d’Orient (10), parlar del fet monàstic a Irlanda, de Sant Benet i la constitució dels diversos ordes de monjos religiosos, per passar a Sant Bernat, el Císter i la cavalleria, fent esment de tot un Dionís Areopagita en el segle V, i també de Sant Agustí, per arribar a Albert Magne, Sant Tomàs d’Aquino i el Mestre Eckhart. En aquest punt, és important l’aparició d’un ambient iniciàtic, el dels místics de Munic, que fou per a Eckhart el mateix que l’orde dels Fedeli d’Amore per a Dant. Així mateix, hauríem de recordar els artistes medievals (Nicolau Flamel, Basili Valentí, Bernat Trevisà) i l’hermetisme cabalístic cristià: Ramon Llull, Nicolau de Cusa, Marsili Ficino i Pico de la Miràndola. També Jacob Boehme, Corneli Agripa, Francesco Zorzi i els mags isabelins, fins Robert Fludd i els esmentats rosacreus.


D’aquesta manera podríem recórrer els cicles de les històries particulars -inscrits dins d’altres més amplis- i establir les legítimes vinculacions i les relacions insospitades de tota mena, entre esdeveniments diversos sense connexió aparent, les quals ens farien veure i conèixer una altra història. I aquest és el valor que veritablement té la història dels personatges i els pobles: que pugui ser presa com un codi de senyals significatives o significants, com un discurs esquitxat aquí i allà de detalls reveladors. Un llenguatge criptogràfic, que ens podria anar donant una mena d’espectre o panorama -un marc en el temps- on llegiríem, com en un llibre obert, el llibre de la vida, la lectura del qual ens ha de dur a la immortalitat a través del coneixement dels cicles universals, anàlegs als cicles dels homes.


Veritablement, el coneixement d’un “altre temps” està inclòs dins de l’ordenació o iniciació hermètica, la qual suposa viure directament una cosmogonia i la iniciació en els seus misteris. I només hi hem volgut fer esment aquí per mostrar l’influx espiritual de la tradició hermètica a Occident, sota diferents formes, fins els nostres dies. Fins i tot el cristianisme ofereix una iniciació virtual mitjançant el sagrament del baptisme, o regeneració per les aigües, motiu pel qual a les persones interessades en aquest tipus de temes a què ens estem referint, no els cal acudir a tradicions estranyes a la seva, tot i que de cap manera les haurien de desestimar, malgrat la dificultat que a cops es té per identificar-se amb elles (11).


L’alquimista i l’astròleg treballen sols, com es pot veure en nombrosos gravats de la iconografia hermètica. O bé, estudiant, meditant o pregant, quan no estan absorts en la contemplació de les seves troballes (12). L’obra hermètica es produeix a l’interior de l’athanor (analògicament, del temple de l’home). El cert és que aquesta tradició proposa el coneixement mitjançant l’estudi de la cosmogonia. Estudiar les lleis cosmogòniques no suposa l’erudició literal, o el còmput de detalls banals, que són coses secundàries per a aquestes disciplines quan no, a vegades, un destorb. Conèixer la cosmogonia suposa ésser un amb ella. Estar viu o haver nascut al veritable estat humà. Aquest fet sorprenent inclou una pèrdua i una trobada d’identitat, una mort i una resurrecció, que es realitzen innombrables vegades en diversos anys, en l’athanor de l’alquimista, la seva interioritat. I també li dóna la matèria per seguir treballant en aquest procés alquímic, també anomenat d’iniciació en la senda del coneixement i de la vida real.


Conèixer una cosmogonia significa viure el mandala tridimensional del cosmos. Comprendre la revelació d’un univers i les seves lleis, absolutament diferent del que ens fou ensenyat. On els valors són tan diferents que només poden ser percebuts mitjançant una total conversió psicològica. Per aquest procés, cal un ordre i un treball. No només té uns riscs enormes de desviació de molts tipus (els quals, generalment, són part del procés), sinó que pot resultar gairebé impossible de realitzar, per indefinits motius. Es diu que és difícil, però no impossible. Es poden quedar pel camí, entre d’altres coses, la salut, la fama i l’honra, és a dir, tota seguretat. Però la recompensa és la identitat, el coneixement, el ser. L’aprenent d’alquimista està disposat a la realització espiritual, la qual inclou el coneixement viu de les lleis del cosmos; en definitiva, el coneixement de sí mateix i de la realitat, de l’ordre, de la vida. Rebrà, doncs, el que ha desitjat, sempre que el seu treball sigui pacient i sacrificat (13) i passi les proves dels herois mitològics. Ha de dur el seu treball hermètic a tots els nivells de la seva vida i la seva quotidianitat, ja que es tracta de la recuperació de la llum -la lucidesa-, emprant el foc emotiu de la sang. Alternarà l’estudi de les disciplines hermètiques i dels textos màgics amb la constant meditació i el treball intern, sagrat, i llavors se sorprendrà de veure’s cada cop més estranger en el món de les causes i els efectes (14). Aquest espai intern podrà acollir les estructures per construir un nou cosmos, o millor, les descobrirà en sí mateix i manifestant-se arreu. Aleshores podrà viure des del matí fins el vespre -i fins i tot en les hores de repòs- un nou món, cada cop més sorprenent, la característica del qual és la riquesa i també l’esplendor. Essent tant el que té a les mans, ha de prendre consciència de la seva responsabilitat envers sí mateix, i advertir que no ha estat pel seu mèrit, ni per una descoberta pròpia, el que ha obtingut, sinó que simplement això és així i que a ell, a més, no li pertany. I és més encara: reconeixerà que la seva personalitat, tal com la imaginava, no existeix. Aleshores ha de procurar manegar-se amb les estratègies pròpies de les arts marcials i equilibrar constantment el recorregut del seu camí, la conducció del seu vehicle. Aquest art demana una manipulació delicada i és probable que s’aprengui a cops; com a mínim és una ciència de forts contrastos. Però perseverant fins al final, aconseguirà de viure en un mandala viu, mirall del cosmos, on tota cosa té significat, en les tensions i matisos propis de l’harmonia i l’ordre del que és creat, i del seu suport invisible i arquetípic. Haurà conegut la cosmogonia, i després del baptisme lunar de Joan, d’aigua (de la ciència de l’escaire), i d’haver rebut el baptisme solar de Jesús, de foc (de la ciència del compàs), i quan hagi culminat aquest darrer procés, aleshores es podrà dir que ha comprés l’essència de la terra i el cel, la qual cosa és simultània a la seva arribada al centre i equival a estar ja llest per començar el seu ascens vertical, puix que ha acabat amb els misteris menors.


Es tracta, doncs, d’una senda màgica, on els mateixos vehicles són reveladors (15). I quan ens referim al terme màgia, està clar que no parlem de res que sigui de to menor, on els sempre mesquins interessos personals estan en joc i la simple individualització fenomènica és valorada segons patrons moderns i materialitzats. Ens referim a quelcom moltíssim més subtil i poderós: l’autèntica estructura invisible de l’espai i el temps, intuïda directament, que ja no és quelcom exterior o aliè a un mateix i al tot. Es diu que el pensament analògic és màgic, entre d’altres raons, perquè les associacions i correspondències que ell provoca ens ensenyen a pensar, ens fan saber de què es tracta el fosc record del coneixement. I ens transforma en veritables éssers intel·ligents, en fer-nos partícips de la naturalesa de la nostra identitat. Aquesta transformació psicològica, i la fenomenologia que li correspon, és màgica-teúrgica. D’altra banda, existeixen sistemes iniciàtics especialment dissenyats per transmetre aquestes veritats del pensament analògic. Aquests mètodes estan carregats amb l’influx espiritual dels qui els han donat a llum, i amb l’energia de tots aquells que hi han meditat. Per això han estat construïts -com qualsevol text revelador o sagrat, el qual no hauria estat escrit sense aquesta finalitat-, i hom confia en el seu poder simbòlic i sintètic, que ens manifesta la cosmogonia a través d’un mandala -o joc d’estructures- per fes-nos-hi partícips, fent servir codis i símbols com l’arbre de la vida sefiròtic o el joc del Tarot.


D’aquesta manera es transmet l’energia espiritual de la revelació i la persona que està en condicions de comprendre podrà sentir les veus i la crida de la Tradició i fer efectiva la seva iniciació, és a dir, començar el camí del coneixement. Segurament la majoria dels candidats, en aquest moment, ja han conegut força el món que els envolta, i d’una o altra manera, se n’han desil·lusionat; han tocat fons en relació al que la societat actual pot oferir-los com a atractiu, sobre tot en el que pertoca al pla de la realització de l’autèntic ésser. Es a dir, que han efectuat un treball de depuració i de selecció respecte a sí mateixos, i aquesta cerca els ha dut als temes de la tradició hermètica, que gairebé mai es troben d’una forma casual. A partir d’un moment determinat -per al qual cal estar preparat internament- es produeix el començament efectiu del procés de coneixement. Les proves iniciàtiques són posteriors a aquest punt i són assimilades al pas pel laberint. Les dificultats que cada aspirant hagi trobat fins al moment de la iniciació s’han de prendre només com a circumstàncies preparatòries, per més greus o significatives que fossin.


D’aquí endavant es va articulant un procés que, transposat al pla del que és temporal, s’ha de veure necessàriament com a successiu i gradual, i que comprèn el coneixement de set, nou o més estadis (16), segons les diferents tradicions, els quals se simbolitzen en forma de piràmide en l’espai, o bé, en el pla, mitjançant l’espiral -o la doble espiral- o amb un joc de cercles concèntrics (els uns dins dels altres), que poden sintetitzar-se en tres grans cercles o nivells, corresponents als graus d’aprenent, company i mestre, i als subgraus que pugui haver-hi entre un i altre d’aquests estadis.


Aquestes coses són ben senzilles de comprendre, encara que no tant d’experimentar honestament; per aquest motiu, moltes persones no han fet sinó confondre’s i confondre al respecte, emparant-se en la ignorància dels demés i esdevenint veritables impediments de la iniciació dels purs (17), fent-se d’aquesta manera còmplices de forces molt fosques que no ens atrevim a qualificar, però que poden formar part d’aquest procés i també estroncar-lo definitivament. Ens referim expressament als qui neguen la possibilitat de l’encarnació del coneixement a través d’un desenvolupament, i repudien d’aquesta manera la divinitat del Crist intern contra l’opinió unànime de les tradicions. Són aquestes mateixes persones les que, no sentint-se qualificades per a aquesta empresa, es permeten de jutjar als demés segons la xatesa i mediocritat dels seus patrons, motiu pel qual es condemnen a llurs pròpies limitacions sense que per això el seu desig de danyar i fer mal sigui menys notori. Aquesta mena d’éssers, cosa curiosa, són moralistes i de vegades pretenen conèixer quelcom del procés iniciàtic. Són enemics tan disfressats com puerils, que pensen que la iniciació és una cerimònia física on un extraterrestre imposa les mans sobre un pobre ignorant i aquest es transforma immediatament en superman. La iniciació fóra, per a aquestes persones, un diploma degudament certificat i garantit per una religió oficialista, un premi per bona conducta i puntualitat, una gratificació atorgada al mèrit. Anem amb molt de compte amb els que “saben” sobre la doctrina, el misteri i la iniciació, falsos doctors de la llei que condemnen el procés d’amor i passió cristiana. Aquesta gent acostuma a ser la mateixa que aquells altres obscurs sagristans de vocació, que pretenen ser “bons” i “pietosos” per la pròpia bondat i la pietat (18), fent veritables competències per veure qui és el millor i el més gran d’ells, omplint-se tots d’una satisfacció superba, humida i llefiscosa. Aquests personatges, insignificants en sí, poden fer un greu mal, diguem-ho un altre cop, legalitzant-se darrere d’una ortodòxia mentida i una ubicació i un coneixement falsos; i l’aspirant ha de saber que són enemics de la seva evolució espiritual, als quals ha de vèncer necessàriament, en el pla de les idees, perquè es probable que siguin part de les proves del seu recorregut i no només persones innocents i equivocades.


Així mateix, hi ha una altra espècie que hom pot trobar al llarg del procés i que, juntament amb l’anterior, constitueix un bloc molt marcat, i hi té en comú el fingiment -tot i que l’aprenent ha de saber que l’esperen innombrables perills en forma de molts personatges que no són sinó la projecció externa i social dels seus egos interns-. Es tracta, en aquest cas, d’aquells que entenen que dominar les passions és amagar-les (19). A més, sempre amb una segona intenció, íntimament associada amb el poder. I no es permeten la menor demostració de les seves emocions, procedint amb l’“habilitat” dels jugadors de poker, de les gents amb “agalles”, que actuen amb sang freda. (20)


Amb molts conceptes passa el mateix que amb aquests personatges, o egos, i són autèntics riscs. Sense anar més lluny, succeeix amb tota la terminologia que s’usa actualment, la qual correspon a una lectura literal i materialitzada de les paraules i els termes en relació amb el sentit amb què van ser concebuts. Aquesta confusió, aquest impediment, no és un fet aïllat, ans al contrari: constitueix una mostra de la degradació cultural general de la societat moderna, el cap de la qual -cal que l’anomenem- és el príncep d’aquest món, que, com s’ha dit tan bé, no és només un monstre del mal i la falsedat, sinó que, per damunt de tot, és un autèntic estúpid i un mentider. Es un personatge que tots duem a dins i que fa que ens venguem constantment per un plat de llenties.


Per tant, res no té d’irregular un procés iniciàtic que es realitza mitjançant els ensenyaments, instructors i mestres de la tradició hermètica -com tampoc un altre que s’efectuï per la tradició jueva, cristiana o islàmica- i que es desenvolupa de forma normal malgrat les dificultats, els disgustos i les paradoxes de tota mena, pròpies d’aquesta via màgica-teúrgica -en la qual es treballa de forma solitària gairebé sempre-, encara que la seva realització es produeixi en un medi tan irregular com el món modern. I cal advertir, a les persones a qui comencen a succeir certs fets referits a l’obertura de la seva consciència i els surt de compartir-los, que han d’anar amb compte, perquè aquestes coses són perilloses. Però potser se sentin el suficientment segures com per viure’ls amb altres, o amb un altre; entre ells es trobarà l’Esperit, segons que es diu en els evangelis. Igualment s’hi afirma: “Cerqueu, i trobareu”; i també un adagi hermètic assegura que “quan el deixeble hi és, apareix el mestre”. Aquest darrer, si l’actitud és adient, sorgirà de totes maneres. Convé aclarir, d’una banda, que ningú no pot afegir ni un sol colze a la seva estatura, motiu pel qual ha d’arribar fins on pot i cal, en el recorregut de la vida i el coneixement. D’altra banda, que a l’aspirant, malgrat els seus múltiples mèrits, tot li ha estat o li serà ensenyat. Cap home pot ni podrà conèixer aquests secrets, ni descobrir-los per sí mateix, si no és mitjançant una revelació i per la seva participació en una cadena iniciàtica, amb la qual s’enllaça. La via que aquí es proposa és la simbòlica de la tradició hermètica i la seva relació amb la simbòlica i la mitologia universal. On un símbol o mite no resulta clar en tal o qual context, es busca l’analogia corresponent en aquesta o aquella tradició. Les transposicions i relacions que s’efectuen amb els símbols constitueixen gran part del treball hermètic. Un símbol xinès, o precolombí, pot il·luminar immediatament un símbol europeu i d’aquesta manera constituir-se en part integrant d’un joc de relacions, d’idees, que no es podrien efectuar si no fos per la seva participació. Cal recordar, un cop més, l’energia-força atribuïda als símbols en general i als de la tradició hermètica -en aquest cas particular-, així com a la seva irradiació màgica-teúrgica. També cal parar una atenció completa als textos dels savis, hierofants i mags, els quals actuen d’una manera especial, entre els qui són capaços de rebre’ls, i els condueixen al jardí del paradís, o estat adàmic, restituint-los a l’andrògin original. En tot cas, hem d’assenyalar, per cloure, que segurament és molt beneficiós transitar específicament per una tradició religiosa determinada i practicar el ritus exotèric corresponent. Però de cap de les maneres és imprescindible, ja que els misteris de la tradició hermètica -que no és religiosa- i la iniciació en els mateixos, no només constitueixen el patrimoni viu d’Occident, sinó potser també la seva raó de ser, com un gest, o un color, en l’espectre de la història humana.


NOTES

1. No confondre amb l’estretesa i el fanatisme del que és dogmàtic. (Retorn)

2. Del llatí tradere: transmetre. (R)

3. A qui míticament s’acostuma a atribuir la paternitat del codi del Tarot. L’au Ibis és un dels seus símbols. (R)

4. Co-néixer = co-nàixer. En francès és més evident: co-naitre. (R)

5. Infer-nus. (R)

6. Pensem que no s’han d’associar els misteris menors amb el budisme hinayana i els majors amb el mahayana. El hinayana designa el petit vehicle i significa la via que l’adepte, o el monjo, efectua per sí i per a sí. El mahayana, o gran senda, és la realització que no es produeix “fins que la darrera herba sigui redimida”, és a dir, aquella a què hom arribaria conjuntament amb tots els éssers amb sentits. Aquesta diferència no escau entre els misteris menors i els majors. Tampoc els misteris menors corresponen al que s’ha anomenat la via humida, i els majors, a la via seca. Ni els primers són lunars, i els segons, solars. Els misteris menors corresponen a la totalitat de l’obra alquímica i a l’astrologia, i per tant, a la via lunar i a la solar, l’obra al blanc i l’obra al vermell, els petits i els grans viatges. En els misteris majors, la idea de viatge, i àdhuc la de moviment, no tenen sentit. (R)

7. Alguns prenen específicament l’any 1492 com a cruïlla d’aquest fenomen històric. Efectivament, en aquesta època s’unifica l’Espanya catòlica, es descobreix Amèrica i són expulsats els moros i els jueus (i fins i tot els gitanos) de la península Ibèrica. Aquest tema exigiria un llarg desenvolupament, que potser intentarem alguna vegada. (R)

8. No cal dir que aquesta degradació afecta també a la Tradició Hermètica, que en molts casos ha degenerat en paròdies i institucions pseudoespiritualistes, ocultistes, teosòfiques i en tota mena de fraternitats i confraries que han usurpat determinats coneixements, rebaixant-los a la trivialitat de la seva lectura literal. Passa el mateix amb els noms i terminologies de l’autèntica tradició, amb els quals es comercia d’una manera descarada, quan no “filantròpica”. (R)

9. Qui és Plató?, ens hem preguntat diverses generacions de lectors. (R)

10. Encara existeix l’esoterisme dins d’aquesta forma tradicional, i no exclusivament localitzat en el mont Athos. (R)

11. Actualment no és difícil connectar-se amb membres o representants de tradicions orientals, ja sigui viatjant cap a ells o assistint a cursos i ritus en diverses ciutats europees o americanes. Especialment, mestres taoistes i zen budistes, així com lames del budisme mahayana. Igualment existeixen a Occident tarîqahs islàmiques, entre les quals podem citar, en ciutats de llengua castellana, les de Granada (Espanya) i Buenos Aires (Argentina). La tradició hindú és, malauradament, la víctima més notòria de tota mena de fraus. On això és més evident, és en la pròpia India, fins i tot en ciutats sagrades com Varanasi, Rishikesh i Harivard. Aquests mateixos perills són a l’interior de la Tradició Precolombina, o millor, entre alguns que pretenen conèixer-la i àdhuc representar-la, la qual cosa, per descomptat, no és el cas dels seus autèntics caps, mestres, o dels seus medicine men. (R)

12. La contemplació es pot vincular, en major grau, amb l’energia celeste, mentre que l’acció es pot connectar més directament amb el que és terrestre. (R)

13. En el sentit de sacrum-facere. (R)

14. Interessa destacar la força energètica de l’oració, el seu poder de concentració immediat, la necessitat de la invocació incessant dels noms divins, el seu record reiterat, la seva memòria portada constantment al Present que ho és sempre. (R)

15. Recordar els nombrosos cavalls màgics, o que parlen, de les diferents tradicions i folklores. (R)

16. En la tradició hermètica s’acostuma a considerar aquests graus, de vegades, com a deu, essent els set primers els de construcció del ser o temple intern, el vuitè de passatge, el novè de conclusió de l’Obra, i el desè, de coronació d’aquesta o sortida virtual del cosmos o de la perspectiva d’espai-temps simplement humana, la qual s’ha anat modificant poc a poc al llarg del procés. (R)

17. Els purs, els no compostos ni dobles. Els valents i generosos aspirants al coneixement. Res a veure amb les pietoses “filles de Maria”. (R)

18. Com els que desitgen ser ascètics o estoics per l’ascètica i l’estoïcisme com a fi i no com a simples vehicles o mitjans que apareixen en el camí. Un cop més es fa un absolut d’allò que és relatiu. (R)

19. En comptes de fer servir aquest foc i domesticar-lo, de manera que faciliti la transmutació. (R)

20. Són els xicots dolents del passeig, o aquells que ja “ho saben” o que confonen la seva megalomania amb la veritat. El seu esport és la manipulació constant. (R)





 

 

 

Retorn a la pàgina inicial del web