La metafísica oriental

René Guénon


(Fragment del volum La metafísica oriental, de René Guénon.
Ediciones de la Tradición Unánime, Palma de Mallorca, 1984)



He pres com a tema per a aquesta exposició la metafísica oriental; potser hagués estat millor dir la metafísica sense epítet doncs, veritablement, la metafísica pura, en estar per definició fora i més enllà de totes les formes i de totes les contingències, no és ni oriental ni occidental: és universal. Són solament les formes exteriors amb què es revesteix per necessitat d’una exposició, per expressar el que pot ésser expressat, les que poden ser orientals o occidentals; però, sota la seva diversitat, és un fons idèntic el que es troba a tot arreu i sempre, arreu, si més no, on hi hagi veritable metafísica, i això per la senzilla raó de que la veritat és una.


Si és així, per què parlar més especialment de metafísica oriental? Perquè en les condicions intel·lectuals en què es troba actualment el món occidental, la metafísica és quelcom oblidat, ignorat en general i perdut gairebé del tot, mentre que a l’Orient, és sempre l’objecte d’un coneixement efectiu. Si es vol saber el que és la metafísica, és, doncs, a Orient on cal dirigir-se; i fins i tot si es vol trobar quelcom de les antigues tradicions metafísiques que han pogut existir a Occident, en un Occident que, en molts aspectes, llavors estava singularment més proper a Orient del que ho està avui, és sobretot amb l’ajuda de les doctrines orientals i en comparació amb aquestes que això podrà aconseguir-se, perquè aquestes doctrines són les úniques que, en aquest àmbit metafísic, encara poden estudiar-se directament. Per això, però, és molt evident que cal estudiar-les tal com ho fan els propis orientals i no dedicant-se a interpretacions més o menys hipotètiques i, a vegades, completament capricioses; s’oblida massa sovint que les civilitzacions orientals encara existeixen i que tenen encara representants qualificats amb qui n’hi hauria prou d’informar-se per saber veritablement de què es tracta.


He dit metafísica oriental i no únicament metafísica hindú ja que les doctrines d’aquest ordre, amb tot el que impliquen, no només es troben a la India, contràriament al que sembla que creuen alguns que, d’altra banda, amb prou feines s’adonen de la seva veritable naturalesa. El cas de la India no és, de cap manera, excepcional al respecte; és exactament el de totes les civilitzacions que posseeixen el que pot denominar-se una base tradicional. El que és excepcional i anormal són, per contra, les civilitzacions mancades d’una base així; i la veritat és que només en coneixem una: la civilització occidental moderna. Considerant només les principals civilitzacions d’Orient, l’equivalent de la metafísica hindú es troba a la Xina, en el Taoisme; es troba també, per altra banda, en certes escoles esotèriques de l’Islam (cal entendre que aquest esoterisme islàmic no té res en comú amb la filosofia exterior dels àrabs, d’inspiració grega en la seva major part). L’única diferència és que a tot arreu, excepte a l’India, aquestes doctrines estan reservades a una elit més restringida i tancada; és el que va passar també a l’Occident en l’Edat Mitjana amb un esoterisme bastant comparable al de l’Islam en molts aspectes i tan purament metafísic com aquest, però del qual els moderns, en la seva majoria, ni tan sols en sospiten l’existència. A la India, no pot parlar-se d’esoterisme en el sentit propi d’aquesta paraula perquè no s’hi troba una doctrina amb dues cares, exotèrica i esotèrica; no pot tractar-se més que d’un esoterisme natural, en el sentit que cadascú aprofundirà més o menys la doctrina i anirà més o menys lluny segons la mesura de les seves pròpies possibilitats intel·lectuals, doncs hi ha, en certes individualitats humanes, limitacions que són inherents a la seva pròpia naturalesa i que els són impossibles de superar.


Naturalment, les formes canvien d’una civilització a una altra perquè han d’adaptar-se a diferents condicions; però, tot i estant més acostumat a les formes hindús, no sento cap escrúpol en emprar-ne d’altres si resulta que poden afavorir la comprensió de certs punts: no hi ha en això cap inconvenient, ja que no són, en suma, més que expressions diverses de la mateixa cosa. Un cop més: la veritat és una i és la mateixa per a tots aquells que, per una via qualsevol, n’han assolit el coneixement.


Dit això, és convenient posar-se d’acord sobre el sentit que aquí cal donar a la paraula “metafísica”, i això és prou important doncs sovint he tingut l’ocasió de comprovar que no tothom l’entenia de la mateixa manera. Penso que el millor que pot fer-se amb les paraules que poden menar a algun equívoc és restituir-hi, en la mesura del possible, la seva significació primitiva i etimològica. Doncs bé, per la seva composició, la paraula “metafísica” significa literalment “més enllà de la física”, prenent “física” en l’accepció que aquest terme tenia sempre pels antics, la de “ciència de la naturalesa” en tota la seva generalitat. La física és l’estudi de tot el que pertany a l’àmbit de la naturalesa; el que concerneix a la metafísica, és el que està més enllà de la naturalesa. Com poden pretendre alguns, doncs, que el coneixement metafísic és un coneixement natural, ja sigui pel que fa al seu objecte o bé respecte a les facultats per les quals s’obté? Hi ha aquí un veritable contrasentit, una contradicció en els mateixos termes; i, no obstant això, el que és més sorprenent és que aquesta confusió la cometen fins i tot els que haurien d’haver mantingut alguna idea de la veritable metafísica i haurien de saber-la distingir més clarament de la pseudometafísica dels filòsofs moderns.


Però potser es digui: si aquesta paraula “metafísica” produeix unes confusions així, no seria millor renunciar a usar-la i substituir-la per un altra que tingués menys inconvenients? Veritablement seria lamentable perquè, per la seva formació, aquesta paraula concorda perfectament amb allò de què es tracta; i és quasi impossible, perquè les llengües occidentals no posseeixen cap altre terme que s’adapti tan bé a aquest ús. Emprar pura i simplement la paraula “coneixement” com es fa a la India, perquè és en efecte el coneixement per excel·lència l’únic que és absolutament digne d’aquest nom, no es pot ni pensar; seria encara molt menys clar per als Occidentals que, quant al coneixement, estan acostumats a no considerar res fora de l’àmbit científic i racional. I a més, és necessari preocupar-se tant de l’abús que s’ha fet d’una paraula? Si s’haguessin de rebutjar totes les que estan en aquest cas, de quantes es disposaria encara? No n’hi ha prou amb prendre les precaucions necessàries per allunyar els errors i els malentesos? No tenim més interès en la paraula “metafísica” que en qualsevol altra; però mentre no se’ns proposi un terme millor per substituir-la, continuarem utilitzant-la com hem fet fins aquí.


Desgraciadament, hi ha gent que té la pretensió de “jutjar” el que ignora i que, perquè ells donen el nom de “metafísica” a un coneixement purament humà i racional (el que per a nosaltres no és més que ciència o filosofia), s’imaginen que la metafísica oriental no és res més ni res diferent a això, de la qual cosa treuen lògicament la conclusió que aquesta metafísica no pot conduir, realment, a tal o qual resultat. No obstant, hi condueix efectivament, però perquè és quelcom molt diferent al que ells suposen; tot el que consideren, veritablement, no té res de metafísic, ja que no és més que un coneixement d’ordre natural, un saber profà i exterior; no és en absolut d’això, del que volem parlar. Fem, doncs, “metafísica” sinònim de “sobrenatural”?


Acceptaríem de molt bon grat aquesta assimilació ja que, mentre no se supera la naturalesa, és a dir, el món manifestat en tota la seva extensió (i no només el món sensible, que no és més que un element infinitesimal), s’està encara en l’àmbit de la física; el que és metafísica és, com ja hem dit, el que està més enllà i per sobre de la naturalesa; és doncs, pròpiament, el “sobrenatural”.


Però, sens dubte, es farà aquí una objecció: és possible, doncs, superar així la naturalesa? No dubtarem en respondre molt clarament: no només és possible sinó que això és. Això no és més que una afirmació, es dirà encara; quines proves poden donar-se’n? Es veritablement curiós que es demani provar la possibilitat d’un coneixement en comptes d’intentar adonar-se’n per un mateix, fent el treball necessari per adquirir-lo. Per a qui posseeix aquest coneixement, quin interès i valor poden tenir aquestes discussions? El fet de substituir la “teoria del coneixement” pel propi coneixement és potser la millor confessió d’impotència de la filosofia moderna.


Per altra banda, hi ha en tota certesa quelcom d’incomunicable; ningú no pot abastar realment un coneixement qualsevol més que per un esforç estrictament personal, i tot el que un altre pot fer és donar-ne l’oportunitat i indicar els mitjans per assolir-lo. Per això seria en va, en l’ordre purament intel·lectual, pretendre imposar cap convicció; la millor argumentació no podria, respecte a això, servir de coneixement directe i efectiu.


Ara, podem definir la metafísica tal com l’entenem? No, doncs definir sempre és limitar i del que es tracta és, en si, veritablement i absoluta il·limitat, i per tant no podria deixar-se tancar dins de cap fórmula ni sistema. Pot caracteritzar-se la metafísica d’alguna manera, per exemple, dient que és el coneixement dels principis universals; però això no és una definició parlant amb propietat i, d’altra banda, no en pot donar més que una idea força imprecisa. Afegirem alguna cosa si diem que l’àmbit dels principis s’estén molt més del que creuen alguns Occidentals que, no obstant, han fet metafísica però d’una manera parcial e incompleta. Així, quan Aristòtil considerava la metafísica com el coneixement del ser en tant que ser, la identificava amb l’ontologia, és a dir, prenia la part pel tot. Per a la metafísica oriental, el ser pur no és el primer ni el més universal dels principis doncs és ja una determinació; cal anar, doncs, més enllà del ser i això és, fins i tot, el més important. Per això, en tota concepció veritablement metafísica, cal reservar sempre la part de l’inexpressable; àdhuc tot el que pot expressar-se no és literalment res respecte a allò que supera tota expressió, com el finit, sigui quina sigui la seva magnitud, no és res respecte de l’Infinit. Es pot suggerir molt més del que s’expressa i aquest és, en definitiva, el paper que desenvolupen aquí les formes exteriors; totes aquestes formes, ja es tracti de paraules o de símbols, no constitueixen més que un suport, un punt de recolzament per elevar-se a possibilitats de concepció que les superen incomparablement; tornarem sobre això de seguida.


Parlem de concepcions metafísiques perquè no tenim a la nostra disposició un altre terme per fer-nos entendre; però que no es cregui per això que hi hagi quelcom de similar a les concepcions científiques o filosòfiques; no es tracta de fer “abstraccions” qualssevol sinó d’obtenir un coneixement directe de la veritat tal qual és. La ciència és el coneixement racional, discursiu, sempre indirecte, un coneixement per reflex; la metafísica es el coneixement supraracional, intuïtiu i immediat. Aquesta intuïció intel·lectual pura sense la qual no hi ha metafísica veritable, d’altra banda, no s’ha d’assimilar de cap manera amb la intuïció de la qual parlen certs filòsofs contemporanis, ja que aquesta és, per contra, infraracional. Hi ha una intuïció intel·lectual i una intuïció sensible; una està més enllà de la raó, però l’altra està més aquí; aquesta darrera només pot captar el món del canvi i de l’esdevenir, és a dir, la naturalesa o, més ben dit, una ínfima part de la naturalesa. L’àmbit de la intuïció intel·lectual, al contrari, és l’àmbit dels principis eterns i immutables, és l’àmbit metafísic.


L’intel·lecte transcendent, per a captar directament els principis universals, cal que sigui ell mateix d’ordre universal; no és ja una facultat individual, i considerar-lo com a tal seria contradictori doncs no hi pot haver, en les possibilitats de l’individu, la de superar els seus propis límits, el fet de sortir de les condicions que el defineixen com a individu. La raó és una facultat pròpia i específicament humana; però el que està més enllà de la raó és veritablement “no-humà”; és el que fa possible el coneixement metafísic i aquest, repetim-ho altra vegada, no és un coneixement humà. En altres termes, no és en tant que home que l’home pot assolir-lo, sinó que és en tant que aquest ésser, que és humà en un dels seus estats, és a l’hora quelcom diferent i més que un ésser humà; i és la presa de consciència efectiva dels estats supraindividuals el que és l’objecte real de la metafísica, o millor encara, el que és el propi coneixement metafísic. Arribem aquí, doncs, a un dels punts més essencials i és necessari insistir-hi: si l’individu fos un ser complet, si constituís un sistema tancat com la mònada de Leibnitz, no hi hauria metafísica possible; irremeiablement tancat en sí mateix, aquest ésser no tindria cap manera de conèixer el que no fos de l’ordre d’existència al qual pertany. Però no és així: l’individu no representa, en realitat, més que una manifestació transitòria i contingent del ser veritable; no és més que un estat especial entre un multitud indefinida d’altres estats del mateix ser; i aquest ser és, en si, absolutament independent de totes les seves manifestacions de la mateixa manera que, per emprar una comparació que es repeteix a cada moment en els textos hindús, el sol és completament independent de les múltiples imatges en què es reflecteix. Aquesta és la distinció fonamental del “Si” i del “jo”, de la personalitat i la individualitat; i igual que les imatges estan unides pels raigs lluminosos amb la font solar sense la qual no tindrien cap existència ni realitat, igualment, la individualitat, ja sigui la individualitat humana o de qualsevol altre estat anàleg de manifestació, està unida a la personalitat, al centre principal del ser per aquest intel·lecte transcendent de què acabem de tractar. No és possible en els límits d’aquesta exposició desenvolupar de manera més completa aquestes consideracions, ni donar una idea més precisa de la teoria dels estats múltiples del ser; però penso que, no obstant això, he dit bastant per fer pressentir, si més no, la seva importància capital en tota doctrina veritablement metafísica.
 



 

 

 

Retorn a la pàgina inicial del web