La fetillera

Teòcrit


(Traducció de Felipe Sánchez i Pedro C. Tapia inclosa en el volum De filósofos, magos y brujas, editat per Esther Cohen i Patricia Villaseñor. Azul Editorial, Barcelona, 1999)



On són els meus llorers? Porta’ls, Testilis! On, els meus filtres?
Amb la més fina llana vermella d’ovella cenyeix el calder,
perquè penso embruixar l’home estimat que és el meu turment:
avui fa dotze dies, des que el pèrfid no em visita,
ni ha vingut a informar-se si ja vam morir o estem vives,
ni a les meves portes trucà, què malvat! Certament Eros
i Afrodita se’n van anar lluny emportant-se el seu amor voluble.
Per veure’l, demà, jo a la palestra de Timaget
vaig i penso increpar-lo tantes vileses que fa amb mi.
Ara, l’embruixaré tot perfumant encens. Vinga, il·lumina,
Lluna, amb gran fulgor! Deessa, en veu baixa vaig a invocar-te,
i a Hècate també, la subterrània, que fins i tot gossos 
temen, quan ella marxa per tombes mortes i en negra sang:
Hècate horrible, salve; per aquesta nit sigues-nos propícia
fent aquests verins en res inferiors a aquells de Circe
ni als de Perimeda, la rossa aquella, ni als de Medea.


Au d’amor, al jove aquell arrossega tu fins a casa meva.
Es consumeix, primer, ordi en foc. De pressa, Testilis,
mísera, aboca grans! Quines beneiteries estàs pensant?
Potser tu també, gran infeliç, de mi et rius?
Aboca i repeteix alhora: “de Delfis, ara aboco els ossos”.


Au d’amor, al jove aquell arrossega tu fins a casa meva.
Em va fer patir el meu Delfis; ara, per Delfis cremo llorers;
i com aquests amb molt soroll crepiten en incendiar-se,
a l’instant s’extingeixen i ni cendres d’ells mirem,
de la mateixa manera Delfis, sí, consumís la seva carn en flames.


Au d’amor, al jove aquell arrossega tu fins a casa meva.
Vaig a cremar segó. Deessa Artemisa, moure podries
les fèrries portes de l'Hades, fins i tot havent-hi qualsevol forrellat.
Testilis, ja les gosses udolen en la ciutat per la nostra màgia;
la deessa és a les cruïlles de les vies; de pressa, fes sonar tu el bronze!


Au d’amor, al jove aquell arrossega tu fins a casa meva.
Escolta, la mar es calla, callen àdhuc tots els vents;
no obstant això, no calla la meva amarga pena dins del pit,
sinó que em cremo tota per culpa d’aquest que va fer que fos
infeliç, miserable, ja no més verge, i no la seva esposa.


Au d’amor, al jove aquell arrossega tu fins a casa meva.
Com jo, amb la deessa fonc aquí aquest ninot de cera,
així, d’amor i aviat es fongués Delfis el mindi.
com el rombe de bronze dóna moltes voltes per Afrodita,
així, aquell home moltes voltes es donés enfront de les meves portes.


Au d’amor, al jove aquell arrossega tu fins a casa meva.
Tres vegades aboco vi, també tres vegades dic, senyora:
“si s’ajeu al seu jaç qualsevol donzella, qualsevol jove,
que un oblit terrible els esborri igual com Teseu
va oblidar a Naxos, diuen, antigament a Ariadna, de bells rínxols”.


Au d’amor, al jove aquell arrossega tu fins a casa meva.
Hi ha una planta arcàdia, molt luxuriosa, per l’efecte de la qual
a la muntanya embogeixen totes les poltres i àgils eugues;
així veiés jo a Delfis, i així a casa meva, esdevingut un dement,
en sortir de l’assídua palestra untuosa, se'n tornés.


Au d’amor, al jove aquell arrossega tu fins a casa meva.
Aquesta franja inferior del mantell seu va perdre el meu Delfis;
ara fent-la miques, al foc cruel jo la llenço.
Ai, Amor dolorós! Perquè adherit com una sangonera
palustre, m’has xuclat tota la meva negra sang del cos?


Au d’amor, al jove aquell arrossega tu fins a casa meva.
Triturant un llangardaix, fort beuratge porto demà;
però ara, Testilis, tu pren i suaument frega aquestes herbes
sobre el llindar d’aquell, mentre serena regna la nit,
i sinistra murmura: “de Delfis ara frego els ossos”.


Au d’amor, al jove aquell arrossega tu fins a casa meva.
Des d’on, el meu amor vaig a plorar, avui que estic sola?
Per on dono inici? Qui em va ocasionar tal infortuni?
Nostra Anaxo, d’Eubul la filla, passava duent el cistell
d’Artemisa al santuari; per ella aleshores, feres diverses
(una lleona entre elles) anaven en marxa amb el seguici.


Diva Lluna, la meva història d’amor explica on comença.
La meva estimada Teomaris, dida tràcia, que en pau descansi,
l’estança de la qual estava al costat de la meva porta, va venir a pregar-me
i a insistir-me que veiés també el ritu; jo dissortada,
amb la meva túnica bella de suau lli em vaig anar amb ella,
circumdada del mantell que em va prestar la meva fidel Clearista.


Diva Lluna, la meva història d’amor explica on comença.
Ja anant on habita Licon, enmig del recorregut,
vaig veure a Delfis i a Eudamip que caminant anaven l’un amb l’altre;
ells tenien la barba més esplendent que l’helicrís
i molt més fulgents que tu, Selene, els seus torsos eren
com si el bell exercici del seu gimnàs acabessin de deixar.


Diva Lluna, la meva història d’amor explica on comença.
Res més va ser admirat, boja em vaig posar; el meu pobre pit
es va encendre per un foc, ja la meva bellesa es marcia;
no em va importar ja gens la processó, ni vaig saber com
vaig tornar de nou a casa; des d’aquest instant, jo vaig estar malalta
d’un malestar fervent; me’n vaig anar al llit deu dies sencers.


Diva Lluna, la meva història d’amor explica on comença.
El color de la meva pell daurada es va posar com l’herba;
de la meva testa el cabell queia sense gràcia; la resta només
eren pell i ossos. A qui no vam anar cercant ajuda?
O quina casa d’anciana sàvia en conjurs, vaig passar per alt?
Mes no trobava assossec; s’apressava el temps en escapolir-se.


Diva Lluna, la meva història d’amor explica on comença.
I, així, vaig dir a la meva esclava la veritat pura d’aquesta la meva història:
“vinga, Testilis, cerca per al meu fort mal un remei.
Infeliç de mi, tota em té el mindi. Anem, marxant
fins aquella palestra de Timaget, posa’t a l’aguait;
va allí tots els dies, i allí li agrada passar-se el temps.


Diva Lluna, la meva història d’amor explica on comença.
Quan vegis que estigui sol, discretament crida’l i digues-li:
"Simeta vol parlar-te"; amb molta astúcia porta’l al meu costat”.
Així vaig dir, va marxar, aviat a casa meva va conduir Delfis
d’esplendent figura. Va ser tot a un temps: quan el vam veure 
donant volta al llindar de la nostra porta amb àgil pas,


diva Lluna, la meva història d’amor explica on comença,
em vaig quedar tota freda, més que la neu; sobre el meu front
una suor em brollava, com perlades gotes de pluja;
res no podia emetre, ni tan sols el que en el somni
balbotegen les criatures, quan a la seva mare estimada invoquen;
congelada en la meva pell formosa, en tot vaig ser una nina.


Diva Lluna, la meva història d’amor explica on comença.
Després de mirar-me l’odiós, clavant el rostre fix a terra,
s’asseia al llit; ja acomodat, aquestes coses deia:
“em vas guanyar Simeta, no hi ha dubte, com fa poc
jo vaig guanyar a Filino, que és el més hàbil en les carreres:
abans que jo a casa teva arribés, tu em vas convidar.


Diva Lluna, la meva història d’amor explica on comença.
Doncs hauria jo vingut. Juro per Eros! Sí, hauria vingut
amb dos o tres amics en caure la nit de suau amanyac,
portant de Dionisos unes pomes sota el meu mantell
i cenyint als polsos, entreteixida amb vermelles cintes,
una garlanda d’àlber, sagrat arbre del gran Heracles.


Diva Lluna, la meva història d’amor explica on comença.
Si acollit m’hagueres, bell hauria estat (doncs certament,
entre tots els joves, veloç i bell, sóc afamat);
amb només haver besat la teva formosa boca jo hauria dormit;
si a un altre indret m’hagueres apartat i barres la teva porta tingués,
haurien vingut a vosaltres destrals i teies de tots costats.


Diva Lluna, la meva història d’amor explica on comença.
Ara afirmo que he de rendir gràcies primer a Cipris,
i després d’aquesta deessa, dona, a tu; tu, la segona,
en portar-me a casa teva em vas retirar gairebé incendiat
d’aquesta passió ardent, doncs sovint pren una flama
Eros, molt més forta que la del mateix Lípar Hefest;


diva Lluna, la meva història d’amor explica on comença,
amb perverses passions, va fer que fugís de la seva cambra,
una verge, o alguna acabada de casar, deixant tebi
del seu espòs el llit”. Va dir aquestes coses; jo, la molt beneita,
aferrada a la seva mà, sobre l’ablanit jaç el vaig atraure;
i aviat, un cos en altre, es feia una flama; d’ambdós el rostre
més ardent era que abans, i dolçament es va fer un xiuxiueig.


Per no semblar-te molt indiscreta, estimada Lluna,
diria que es va fer tot: d’amor les ànsies, junts calmàrem.
I ni ell em va fer retrets en el passat de cap cosa,
ni jo tampoc a Delfis. Mes avui a casa va arribar la mare
de Melixo i Filista, la nostra flautista des de no fa gaire;
va arribar, seré precisa, quan cap al cel corrien les eugues
del Sol portant Aurora de braços rosa des de l’oceà;
em va dir, entre altres coses, que, sí, que Delfis està en amors;
si la passió d’un jove o d’una mossa el té ara,
deia no estar-ne segura, però sí d’això: sempre amb vi
pur d’Eros brindava; que, acabant, sortia corrent,
dient anar a cobrir-li la casa aquella amb les seves garlandes.
Em va declarar aquestes noves la visitant, que mai menteix.
Doncs, certament, en altre temps, tres, quatre vegades venia a casa meva
a diari, i aquí deixava sempre el seu dòric flascó d’oli;
avui són ja dotze dies; els meus ulls tristos no l’han mirat.
Potser gaudeix altres braços, i avui de nosaltres ja s’ha oblidat?
Ara vaig a embruixar-lo amb aquests filtres! Si encara m’angoixa,
ell aviat anirà a trucar, juro a les Moires, la porta d’Hades;
afirmo reservar-li dins d’una arca forts verins,
mortals, que he après d’un estranger d’Assíria, deessa.
Mes tu, plena d’encís, torna les teves poltres vers l’Oceà;
jo portaré, senyora, la meva pena a coll, com fins ara.
Adéu, gran deessa Lluna de tron d’argent! Adéu, els altres
estels, que la nit callada segueixen a prop del carro!




 

 

 

Retorn a la pàgina inicial del web