L'Infinit i la Possibilitat

René Guénon


(Capítol 1 de Los estados múltiples del Ser, de René Guénon. Ed. Obelisco, Barcelona, 1987)



Per comprendre correctament la doctrina de la multiplicitat dels estats de l'ésser, és necessari remuntar-se, abans de qualsevol altra consideració, fins a la més primordial de totes les nocions, la de l'Infinit metafísic contemplat en les seves relacions amb la Possibilitat universal. Infinit és, segons la significació etimològica del terme que el designa, allò que no té límits; i per conservar el sentit que a aquest terme li és propi, serà precís reservar rigorosament la seva utilització a la designació del que no té absolutament cap límit, amb exclusió de tot allò que només es troba sostret a certes limitacions particulars, però roman sotmès a d’altres en virtut de la seva pròpia naturalesa a la qual són essencialment inherents, com ocorre, des del punt de vista lògic, que no fa en definitiva més que traduir a la seva manera el punt de vista que podríem anomenar "ontològic", amb els elements que intervenen en la definició mateixa d'allò de què es tracta. Aquesta observació és particularment aplicable, com ja hem tingut ocasió d'indicar en diverses ocasions, al número, a l'espai i al temps, fins i tot en les concepcions més generals i més àmplies que sigui possible fer-se d'aquests tres elements i que sobrepassen de molt les nocions que ordinàriament es té d'ells (1); en realitat, tot això mai no pot sinó pertànyer al domini de l'indefinit, aquest indefinit al qual alguns, quan és d'ordre quantitatiu com en els exemples que acabem d'esmentar, donen de forma completament abusiva el nom de "infinit matemàtic", com si l'agregació d'un epítet o d'una qualificació determinant a la paraula "infinit" no impliqués ja per si mateix una contradicció pura i simple (2). De fet, aquest indefinit, procedent del finit del qual no és més que una extensió o desenvolupament, i en conseqüència sempre reductible a ell, no té cap mesura comuna amb el vertader Infinit, anàlogament a com la individualitat humana o qualsevol altra individualitat, fins i tot comprenent la totalitat de les prolongacions indefinides que en sigui susceptible, tampoc no podria tenir cap mesura comú amb l'ésser total (3). Aquesta formació de l'indefinit a partir del finit, de la qual en tenim un exemple molt clar en la formació de la sèrie dels números, només resulta possible a condició que el finit contingui ja en potència l'indefinit i, encara quan els límits s'allunyessin fins que d'alguna manera els perdéssim de vista, és a dir, fins que escapessin als nostres mitjans ordinaris de mesura, de cap manera quedarien suprimits per això; és molt evident, per raó de la naturalesa mateixa de la relació causal que "allò que és més" no pot procedir de "allò que és menys", ni l'Infinit del finit.


No podria ser de cap altra forma quan es tracta, com en el cas que ens ocupa, de certs ordres de possibilitats particulars que estan manifestament limitats per la coexistència d'altres ordres de possibilitats, per tant en virtut de la seva naturalesa pròpia, la qual cosa fa que en ells estiguin contingudes unes possibilitats determinades però no totes les possibilitats sense restricció. Si no fos així, tal coexistència amb una indefinitat d'altres possibilitats diferents, que no estiguin compreses en aquelles, sent cada una d'elles similarment susceptible d'un desenvolupament indefinit, seria una impossibilitat, és a dir, un absurd en el sentit lògic de la paraula (4). L'Infinit, en contra, per ser veritablement tal no pot admetre cap restricció, la qual cosa suposa que ha de ser absolutament incondicionat i indeterminat, doncs tota determinació, sigui quina sigui, és forçosament una limitació pel simple fet de deixar quelcom fora de si, o sigui, totes les determinacions igualment possibles. La limitació presenta, d'altra banda, el caràcter d'una veritable negació: posar un límit és negar, per a allò que roman dins d'ell, tot el que l'esmentat límit exclou; en conseqüència, la negació d'un límit és pròpiament la negació d'una negació, és a dir, lògicament i fins i tot matemàticament, una afirmació, de tal manera que la negació de tot límit equival en realitat a l'afirmació total i absoluta. Allò que no té límits és allò del que res no pot negar-se, per tant allò que ho conté tot, allò fora del qual no hi ha res; i aquesta idea de l'Infinit, que és per tant la més afirmativa de totes, ja que comprèn o enclou totes les afirmacions particulars qualssevol que aquestes puguin ser, no s'expressa per un terme de forma negativa sinó en raó de la seva indeterminació absoluta. En el llenguatge, en efecte, tota afirmació directa és forçosament una afirmació particular i determinada, l'afirmació d'alguna cosa, mentre que l'afirmació total i absoluta no és cap afirmació particular amb exclusió d'altres, ja que les implica totes per igual; i és fàcil captar ara la relació molt estreta que això presenta amb la Possibilitat universal que comprèn de la mateixa forma totes les possibilitats particulars (5).


La idea de l'Infinit, tal com acabem d'exposar-la aquí (6), des del punt de vista purament metafísic, no és de cap forma discutible o impugnable, ja que no pot encloure en si mateixa cap contradicció pel fet mateix de no haver-hi en ella res de negatiu; és, a més, necessària en el sentit lògic de la paraula (7), pues és la negació el que seria contradictori (8). En efecte, si es contempla el "Tot" en el sentit universal i absolut, és evident que no pot ser limitat de cap manera doncs només podria ser-ho per una cosa que li fos exterior, i si hi hagués una cosa que li fos exterior ja no seria el "Tot". Interessa subratllar, a més, que el "Tot" en aquest sentit no ha de ser identificat de cap manera amb un tot particular i determinat, és a dir, amb un conjunt compost de parts que estarien amb ell en una relació definida; el "Tot" és, pròpiament parlant, "sense parts", ja que aquestes parts, havent de ser necessàriament relatives i finites, no podrien tenir amb ell cap mesura comuna ni en conseqüència cap relació, el que equival a dir que no existeixen per a ell (9); sigui això suficient per posar en relleu que no s'ha de pretendre arribar a cap concepció particular del "Tot" (10).


El que acabem de dir del Tot universal, en la seva indeterminació més absoluta, li pot ser igualment aplicat quan se'l contempla sota el punt de vista de la Possibilitat; i en veritat, no hi ha aquí cap determinació, o si més no només el mínim de determinació requerida per fer-la actualment concebible i sobretot expressable en algun grau. Com hem tingut ocasió d'assenyalar en una altre indret (11), una limitació de la Possibilitat total és, en el sentit propi de la paraula, una impossibilitat, ja que havent de comprendre la Possibilitat per limitar-la, no podria estar compresa en ella, i el que és fora del possible no pot ser altra cosa que impossible; però una impossibilitat, no sent res més que una negació pura i simple, un veritable no-res, no pot evidentment limitar res, d'on es dedueix directament que la Possibilitat universal és necessàriament il·limitada. No obstant això, cal tenir molt en compte que el que acabem de dir no és naturalment aplicable més que a la Possibilitat universal i total, que llavors ve a ser el que podríem anomenar un aspecte de l'Infinit, del qual no és diferent en cap forma ni en cap mesura; no hi pot haver res que estigui fora de l'Infinit, ja que això seria una limitació i en tal cas ja no podria parlar-se d'Infinit. La concepció d'una "pluralitat d'infinits" és un absurd, ja que es limitarien recíprocament de manera que en realitat cap d'ells no seria infinit (12); per tant, quan diem que la Possibilitat universal és infinita o il·limitada, cal entendre això com que no és cap altra cosa que l'Infinit mateix contemplat sota un determinat aspecte, en la mesura que ens sigui permès afirmar que hi ha aspectes en l'Infinit. Ja que l'Infinit és veritablement "sense parts", tampoc no es podria parlar, en rigor, d'una multiplicitat d'aspectes existents realment i "distintivament" en ell; som nosaltres qui, en veritat, concebem l'Infinit sota un o altre aspecte, perquè no ens és possible fer-ho d'una altra forma, i, fins i tot si la nostra concepció no fos essencialment limitada, com ho és en tant que estem en un estat individual, s'hauria de limitar forçosament per fer-se expressable, ja que per a això s'ha de revestir necessàriament d'una forma determinada. El realment important és comprendre bé l'origen i l'abast de la limitació, a fi de no atribuir-la més que a la nostra pròpia imperfecció, o més aviat a la dels instruments interiors i exteriors de què actualment disposem com a éssers individuals, no posseint efectivament com a tals més que una existència definida i condicionada, i no traslladar aquesta imperfecció, purament contingent i transitòria com les condicions a les quals es refereix i de les quals deriva, al domini il·limitat de la pròpia Possibilitat universal.


Afegim encara una última observació: si es parla correlativament de l'Infinit i la Possibilitat, no és per tal d'establir una distinció entre ambdós termes que no podria existir en realitat; això significa simplement que l'Infinit és llavors contemplat més específicament sota el seu aspecte actiu, mentre que la Possibilitat és el seu aspecte passiu (13); però ja sigui contemplat per nosaltres com actiu o com passiu, és sempre l'Infinit, que no pot ser afectat per aquests punts de vista contingents, i les determinacions, qualsevol que sigui el principi pel qual són efectuades, no existeixen més que en relació amb la nostra concepció. Es tracta doncs, en suma, del mateix que ja hem denominat en un altre lloc, fent ús de la terminologia extrem-oriental, la "perfecció activa" (Khien) i la "perfecció passiva" (Khuen), sent la Perfecció, en sentit absolut, idèntica a l'Infinit entès en tota la seva indeterminació; i com llavors dèiem, pot establir-se una analogia, però en un altre grau i des d'una perspectiva molt més universal, amb el que són en l'Esser l' "essència" i la "substància" (14). Cal comprendre correctament que l'Esser no enclou tota la Possibilitat i que, en conseqüència, no pot ser identificat de cap manera amb l'Infinit; per aquest motiu diem que el punt de vista en el qual ara ens posem té un abast molt més universal que aquell en el qual ens hauríem de situar si volguéssim enfocar exclusivament l'Esser; ens limitem a fer aquesta breu indicació per evitar tota confusió, ja que tindrem ocasió, d'ara endavant, d'explicar-nos amb major amplitud.


NOTES

1. Cal subratllar que diem "generals" i no pas "universals", ja que només es tracta de condicions especials de determinats estats d'existència, i res més; aquest advertiment ja ha de ser suficient per comprendre que no podria plantejar-se en aquest cas la qüestió de la infinitud, en ser aquestes condicions evidentment limitades, igual que els propis estats a què s'apliquen i a la definició dels quals contribueixen. (Retorn)

2. Si utilitzem en ocasions l'expressió "Infinit metafísic", precisament per assenyalar de forma més explícita que de cap manera es tracta del pretès"infinit matemàtic" o d'altres "falsificacions de l'Infinit", si se'ns permet parlar així, tal expressió no cau de cap manera sota l'objecció que aquí formulem, ja que l'ordre metafísic és realment il·limitat, de manera que no hi ha allà cap determinació, sinó al contrari l'afirmació d’allò que sobrepassa tota determinació, mentre que qui diu "matemàtic" restringeix per això mateix la concepció a un domini específic i limitat, el domini de la quantitat. (R)

3. Veure Le Symbolisme de la Croix, caps. XXVI y XXX. (R)

4. Absurd, en el sentit lògic i matemàtic, és allò que implica contradicció; s'identifica amb l'impossible, ja que és l'absència de contradicció interna la que, tant lògicament com ontològicament, defineix la possibilitat. (R)

5. Sobre la utilització de termes negatius en la seva forma però amb un significat real essencialment afirmatiu, veure Introduction générale a l'étude des doctrines hindoues, 2ª part, cap. VIII i L'homme et son devenir selon le Vêdânta, cap. XV. (R)

6. No diem de definir-la, ja que resultaria òbviament contradictori pretendre donar una definició de l'Infinit; i hem posat ja de manifest que el propi punt de vista metafísic, pel motiu del seu caràcter universal i il·limitat, no és més susceptible de ser definit. (Introduction générale a l'étude des doctrines hindoues, 2ª part, cap. V). (R)

7. Cal distingir aquesta necessitat lògica, que és la impossibilitat de què una cosa no sigui o de què sigui diferent d’allò que és, i això independentment de tota condició particular, de la necessitat dita "física" o necessitat fàctica, que és simplement la impossibilitat per a les coses o els éssers de no conformar-se a les lleis del món al qual pertanyen, i que, en conseqüència, està subordinada a les condicions per les quals aquest món està definit i no té validesa més que en l'interior d'aquest domini específic. (R)

8. Certs filòsofs, havent argumentat molt justament contra el pretès "infinit matemàtic" i havent mostrat totes les contradiccions que aquesta idea implica (contradiccions que desapareixen quan un s’adona que no hi ha més que Infinit), creuen haver demostrat per això mateix i a l'ensems la impossibilitat de l'Infinit metafísic; tot el que en realitat demostren amb una confusió així és la seva pròpia ignorància pel que respecta a aquest últim cas. (R)

9. En altres termes, allò finit, encara que sigui susceptible d'extensió indefinida, és sempre rigorosament nul respecte a l'Infinit; en conseqüència, cap cosa o cap ser pot ser considerat com a "part de l'Infinit", el que constitueix una errònia concepció pròpia del "panteisme", ja que la mateixa utilització de la paraula "part" suposa l'existència d'una relació definida amb el tot. (R)

10. És especialment important no concebre el Tot universal a la manera d'una suma aritmètica, obtinguda per l'addició de les seves parts preses una a una i successivament. Fins i tot quan es tracta d'un tot particular, hi ha dues coses que han de ser tingudes en compte: un tot vertader és lògicament anterior a les seves parts i independent d'elles; un tot concebut com lògicament posterior a les seves parts, de les quals no n'és més que la suma, només constitueix en realitat el que els filòsofs escolàstics anomenaven un ens rationis, l'existència del qual, com a "tot", està subordinada a la condició de ser efectivament pensada com tal; el primer té en si mateix un principi d'unitat real, superior a la multiplicitat de les seves parts, mentre que el segon no té cap altra unitat que la que nosaltres li atribuïm pel pensament. (R)

11. Le Symbolisme de la Croix, cap. XIV. (R)

12. Veure ibid., cap. XXIV. (R)

13. Es Brahma i la seva Shakti en la doctrina hindú (veure L'Homme et son devenir selon le Vêdânta, caps. V i X). (R)

14. Veure Le Symbolisme de la Croix, cap. XXIV. (R)





 

 

 

Retorn a la pàgina inicial del web