Himne a Hermes

Homer


(Himne IV del volum Himnos homéricos. La Batracomiomaquia. Ed. Gredos, Madrid, 2003)



Canta, Musa, a Hermes, fill de Zeus i Maia, que tutela Cilene i Arcàdia, pròdiga en ramats, rabent missatger dels immortals, al qual va parir Maia, la Nimfa de formosos bucles, després d'haver-se unit en amor a Zeus, ella, la deessa venerable.


Va evitar la companyia dels déus benaventurats habitant en l'interior d'una gruta molt ombrívola. Allà el Cronió solia unir-se amb la Nimfa de bells bucles en la foscor de la nits, mentre el dolç son retenia Hera, la de nivis braços, i passava inadvertit als déus immortals i els homes mortals.


Però, quan es complia el designi del gran Zeus i la desena lluna es va fixar ja al cel, ell el va treure a la llum i les seves accions van quedar al descobert. Així que llavors la Nimfa va parir un nen versàtil, de subtil enginy, saquejador, lladre de vaques, cabdill de somnis, espia de la nit, vigilant de les portes, que ràpidament anava a realitzar glorioses gestes davant dels ulls dels déus immortals.


Nascut a punta de dia, tocava la lira al migdia i a la tarda va robar les vaques de l'acurat Apol·lo, el quart dia del mes, en què el va parir l'augusta Maia.


Quan va saltar de les immortals entranyes de la seva mare, no va esperar gaire temps estès al sacre bressol, sinó que es va posar dret d'un salt i caminava ja buscant les vaques d'Apol·lo, després de franquejar el llindar de l'antre d'alta volta.


En trobar-se allà una tortuga, va assolir una joia infinita: Hermes va ser en efecte el primer que es va fabricar una tortuga musical. Aquesta se li va posar al davant a les portes del pati, pasturant davant de casa seva l'herba ufanosa amb caminars enjogassats. El rabent fill de Zeus es va posar a riure en veure-la i de seguida li va adreçar la paraula:


- Vet aquí un presagi molt favorable per a mi! No ho desdenyo. Salut, figura encantadora, que ritmes la dansa, camarada del banquet! Benvinguda és la teva aparició. D'on ve aquesta bonica joguina? Una tornassolada closca és el teu abillament, tortuga, que vius a les muntanyes. Bé! T'agafaré i et portaré a casa meva. En alguna cosa em seràs útil. No et menysprearé, sinó que serà a mi a qui primer beneficiaràs. Millor ser a casa, ja que és perillós allò que és portes enfora. Tu seràs, en efecte, una empara contra el molt penós malefici, en vida, i si mors, llavors podries entonar un cant extremadament bonic.


Així va parlar, i, mentre l'aixecava amb ambdues mans, va marxar de seguida dins de la seva casa, portant la seva encantadora joguina. Després, punxant amb un cisell de grisenc ferro, va buidar el cor de la tortuga de les muntanyes.


Com quan un pensament fugaç travessa per l'ànim d'un home a qui assetgen múltiples preocupacions o com quan salten des dels ulls les mirades espurnejants, així pensava alhora la paraula i l'acció el gloriós Hermes. Una vegada que va tallar a les seves justes mesures tiges de canya, les va travessar, perforant el dors, a través de la closca de la tortuga. Al voltant va estendre una pell de vaca, amb la intel·ligència que li és pròpia, hi va afegir un colze, els va ajustar a ambdós amb un pont i va tensar set cordes de tripa d'ovella, harmonitzades entre si.


Quan la va haver construït, en possessió d'una joguina encantadora, la temptava amb el plectre corda a corda. Al toc de la seva mà, va sonar prodigiosament i el déu l'acompanyava amb el seu bell cant, practicant la improvisació, com els nois en la flor de la joventut s'escarneixen amb descar en els banquets.


Cantava a Zeus Crònide i a Maia de bonica sandàlia, sobre com antany conversaven amb amorosa camaraderia, declarant així la seva pròpia estirp de gloriós nom, i honorava així mateix les serventes i les esplèndides cases de la Nimfa, els trípodes de la casa i els perennes calders.


Aquestes coses cantava, però en la seva ment en tramava d'altres. Portant-se la buida forminge la va deixar al seu sacre bressol. Àvid de carn, va saltar fora de la sala fragant vers una atalaia, meditant en la seva ment un excels engany, com els que disposen els saltejadors en l'hora de la negra nit.


El Sol s'enfonsava sota la terra, a l'Oceà amb els seus cavalls i el carro, quan Hermes va arribar a la carrera a les ombrívoles muntanyes de Pièria. Allà les divines vaques dels déus benaurats ocupaven el seu estable pasturant en prats encantadors, mai no segats. D'entre elles llavors el fill de Maia, el vigilant Argicida, va separar del ramat cinquanta vaques de fort mugit. Les arriava, desencaminades, pel terreny sorrenc, trastocant les seves empremtes. Doncs no s'oblidava de la seva habilitat per enganyar, quan posava del revés les peülles; les de davant, enrere, i les d'enrere, davant, i ell mateix caminava de front.


Es va teixir de seguida unes sandàlies sobre les sorres de la mar, amb vímet, impensables i inimaginables, obra prodigiosa, afegint-los tamarius i branques de murta.


Una cop que va haver feixat una braçada de branques ufanoses, va lligar fermament sota els seus peus les lleugeres sandàlies amb la mateixa fullaraca que l'il·lustre Argicida havia arrencat per encobrir la seva ruta des de Pièria, com qui s'afanya per un llarg camí usant els seus propis recursos.


Ho va veure un ancià que aparellava la seva florent vinya, quan es dirigia cap al pla a través d'Onquest, que brinda llits d'herba.


Li va adreçar primer la paraula el fill de la gloriosa Maia:


- Ancià carregat d'espatlles que escates les teves plantes. Sens dubte caminaràs sobrat de vi quan totes aquestes produeixin. Quant a tu, encara que l'hagis vist, fes com si no l'haguessis vist, i encara que hagis sentit, sigues sord, i calla, no fos cas que el que és teu sofreixi algun mal.


Mentre deia això continuava arriant, reunits, els poderosos caps de les vaques.


Moltes muntanyes ombrívoles, valls sonores i planes florides va travessar l'il·lustre Hermes. La seva llòbrega còmplice, la divina nit, tocava gairebé al seu final i sobrevenia de pressa la menestral aurora. Acabava de pujar a la seva atalaia la divina Lluna, la filla de Palant, el sobirà d'excelsos pensaments, quan l'audaç fill de Zeus va arriar sobre el riu Alfeu les vaques d'ampla testera de Febo Apol·lo. Infatigables, van arribar a l'estable d'elevat sostre i als abeuradors, davant una excel·lent prada.


Allà, quan van haver pasturat bé d'herba les vaques de fort mugit i les va haver arriat, reunides, a l'estable, mentre rosegaven el trèvol i la júncia banyada de rosada, va recopilar moltes fustes i va exercitar l'art del foc. Després de prendre una esplèndida branca de llorer, la va fer girar dins d'una de magraner premuda a la seva palma i va exhalar una ardent bafarada.


Hermes en efecte va inventar per primera vegada els eixuts i el foc. Prenent molts troncs secs, els va amuntegar atapeïts, abundants, en un clot soterrani. La flama va centellejar llançant a força distància un buf de foc terriblement abrasador.


Mentre avivava el foc la força de l'il·lustre Hefest, va arrossegar portes endins dues vaques braoladores de tortes banyes, al costat del foc. La seva força era molta. A ambdues les va fer caure al terra d'esquena, panteixants, i inclinant-se, les va fer rodar, punxant-los els cors.


Empalmava tasca amb tasca, tallant les carns sucoses de greix. Rostia alhora, enfilats en vares de fusta, trossos de carn, el llom, ració que honra, i la negra sang empresonada a les vísceres. Tot allò va quedar allà, al seu lloc. Quant a les pells, les va estendre sobre una roca molt aspre. Encara ara després d'això, al cap de molt temps segueixen allà, malgrat l'incalculable temps transcorregut. Però després Hermes d'alegre tarannà va treure els abundants fruits de la seva tasca sobre una llosa llisa i va trinxar dotze trossos adjudicats per sort i va fer de cadascun d'ells un honor perfecte.


Va ser llavors quan el gloriós Hermes va anhelar el ritu de les carns. Ja que l'aroma el desassossegava, fins i tot tractant-se d'un immortal, de tan dolç que era. Però ni així no es va deixar convèncer el seu audaç ànim, per més que ho desitjava, de fer-ho passar pel seu sacre ganyot sinó que va dipositar a l'estable d'elevat sostre els greixos i les abundants carns i les va penjar després en alt, com a commemoració del seu lladronici tot just comès. Després de col·locar-los al damunt troncs secs, va consumir sota la flamarada del foc les potes senceres i els caps sencers. I quan va haver complert tot com era degut, el déu va llançar les seves sandàlies a l'Alfeu ple de vòrtexos, va apagar les brases i va llançar sorra sobre la negra cendra fins al final de la nit. Formosa brillava sobre ell la llum de la Lluna.


Després va arribar de seguida als divins cims de Cilene, matiner, i no se'l va trobar pel llarg camí cap dels déus benaurrats ni dels mortals homes. Ni tan sols no van udolar els gossos. El rabent Hermes, fill de Zeus, va passar al biaix a través del pany de la sala, semblant a l'aura tardoral, com a boira. Es va encaminar amb dretura cap a l'esplèndid santuari de la caverna movent els peus en silenci. Doncs no feia soroll com quan es camina sobre el terra. Rabentment es va ficar al bressol el gloriós Hermes i jeia embolicat amb bolquers entorn de les seves espatlles, com un nen petit, joguinejant entre les seves mans amb la tela al voltant dels seus genolls i mantenint l'encantadora tortuga a l'esquerra de la seva mà. Però no li va passar inadvertit el déu, a la deessa, la seva mare. I ella li va dir aquestes paraules:


- I tu, què, astut? D'on véns aquí al mig de la nit, vestit de desvergonyiment? Ara estic segura que tu travessaràs el vestíbul molt aviat, carregat d'irrompibles lligams, per les mans del fill de Leto, en comptes de caminar com un saltejador, robant de tant en tant per les valls. Torna per on has vingut! El teu pare va engendrar un gran turment per als homes mortals i els déus immortals!


A ella, li va respondre Hermes amb astutes paraules:


- Mare meva, per què intentes acovardir-me com a una criatura petita, que coneix molt poques maldats en la seva ment i, espantadís, tem els renys de la seva mare? Jo en canvi em consagraré al millor ofici, tenint cura constantment com un pastor de mi i de tu. I no ens resignarem a romandre aquí ambdós, els únics entre els déus immortals sense ofrenes i sense pregàries, com tu suggereixes. És millor conviure per sempre entre els immortals, ric, opulent, sobrat de terres sembrades, que estar assegut a casa, a la bromosa gruta. Quant a l'honra, també jo aconseguiré el mateix ritu que Apol·lo. I si no m'ho concedís el meu pare, jo mateix intentaré, que puc, ser el cabdill dels saltejadors. I si em segueix la pista el fill de la molt gloriosa Leto, crec que es trobarà amb una altra cosa, i de més envergadura. Doncs aniré a Pitó, per entrar en la seva vasta casa. D'allà saquejaré en abundància formosíssims trípodes i calders, així com or, i en abundància, lluent ferro i molta roba. Tu ho veuràs, si vols.


Així conversaven entre ells el fill de Zeus egidífer i la venerable Maia.


L'Aurora matinera, duent la llum als mortals, sorgia de l'Oceà de profund corrent. I Apol·lo va arribar en la seva marxa a Onquest, encantadora arbreda consagrada al conductor del carro subterrani, el de poderós bramul. Allà va trobar l'ancià, aquell home rude que aparellava al costat del camí el clos de la seva vinya. Li va dirigir la paraula primer el fill de la gloriosíssima Leto:


- Ancià que segues els esbarzers de l'herbosa Onquest. Des de Pièria vinc aquí a la recerca d'uns caps de bestiar, tots vaques, tots retorçats de banyes, del meu ramat. El toro pasturava sol a part dels altres. Era negre i quatre gossos de ferotge mirada continuaven després d'ell, posats d'acord com persones. Aquests es van quedar allà, gossos i toro, el que realment és una sorpresa. Les vaques se'n van anar tot just posar-se el sol, d'un tendre prat, d'una dolça pastura. Digues-me, ancià ja fa molt nascut, si és que vas veure un home que recorria el camí d'aquestes vaques.


Contestant-li va dir l'ancià aquestes paraules:


- Amic meu, àrdua cosa és dir tot el que es podria veure amb els ulls, ja que molts vianants recorren el camí. Uns, proposant-se maldats sense número, altres, coses extraordinàriament bones, van i vénen i difícil és conèixer cadascú. Per la meva part, jo vaig estar tot el dia fins a la posta de sol cavant al turó de la vinya, terra de ceps, però un noi sí que em va semblar veure'l, noble amic, tot i que amb seguretat no ho sé; aquell noi acompanyava unes vaques de formós banyam. Era petit, portava una vareta i caminava en ziga-zaga. Però les portava cap enrere i tenia els seus caps tornats cap a ell.


Així va dir l'ancià, i el déu, en sentir les seves paraules, va seguir el seu camí més de pressa. Va veure una au de presa d'extenses ales i al punt va saber que el lladre era el fill de Zeus Cronió. Així que es va llançar impetuosament el sobirà fill de Zeus, Apol·lo, cap a la sacra Pilos, a la recerca de les seves vaques de tortuós caminar, cobertes les seves amples espatlles per un fosc núvol. Va descobrir les seves empremtes el Precís sagitari i va dir aquestes paraules:


- Ah! Quina gran meravella és aquesta que veig amb els meus ulls! Aquestes són les empremtes de les vaques de recte banyam, però estan dirigides en sentit contrari cap al prat d'asfòdel. Mes les trepitjades no són d'home ni de dona, ni de grisencs llops, ni d'óssos, ni de lleons. Ni tan sols no crec que siguin d'un centaure de vellós coll, quisvulla qui sigui que fa unes gambades tan monstruoses amb els seus ràpids peus. Terribles són les d'un costat del camí, i més terribles encara les de l'altre costat.


Dient això es va llançar el sobirà fill de Zeus, Apol·lo, i va arribar a la muntanya de Cilene coberta de vegetació, a la molt umbrosa cavitat de la roca on la Nimfa immortal havia parit el fill de Zeus Cronió. Una encantadora fragància s'escampava per la sacra muntanya, i moltes ovelles de potes fusades pasturaven l'herba. Allà va ser on va franquejar pressut el petri llindar, cap a la nebulosa gruta, el mateix Precís sagitari, Apol·lo.


Quan el fill de Zeus i Maia va veure enfurit per les seves vaques el Precís sagitari Apol·lo, es va enfonsar entre els seus bolquers perfumats i, com cobreix la cendra de llenya moltes brases dels troncs, així s'amagava Hermes en veure el Precís sagitari. En pocs instants va cabdellar el seu cap, mans i peus, com un nen de nou banyat que reclama la dolça son, però realment estava despert i tenia la tortuga sota l'aixella.


Va reconèixer, i no es va equivocar, el fill de Zeus i Leto, la bellíssima Nimfa de la muntanya i el seu fill, un nen petit que es cobria amb enganyosa traça. Mirant al voltantcada racó de l'espaiosa casa, va prendre la lluent clau i va obrir tres estances plenes de nèctar i d'encantadora ambrosia. Molt or i plata hi havia dins, i molts vestits de la Nimfa, de porpra i blancs, com els que allotgen les sacres cases dels déus benaventurats. Una vegada que va haver examinat els racons de l'espaiosa casa el fill de Leto, va dirigir la paraula al gloriós Hermes:

- Nen que estàs estès al bressol, confessa'm el parador de les vaques, de pressa, perquè ràpidament ambdós disputarem i no de forma cortesa, ja que t'agafaré i et llançaré al nebulós Tàrtar, a la tenebra desventurada i sense sortida, i ni la teva mare ni el teu pare no et trauran de nou a la llum, sinó que vagaràs sota terra, capitanejant humanes petiteses.


Hermes li va respondre amb astutes paraules:


- Fill de Leto! Quines cruels paraules són aquestes que m'has dirigit? I què és això que véns aquí a la recerca de les teves vaques del camp? No les vaig veure, no me'n vaig assabentar, ni vaig sentir el relat d'un altre. Ni podria denunciar-ho, ni tan sols podria guanyar-me una recompensa per la denúncia. Tampoc no tinc l'aspecte d'un baró robust, com de lladre de vaques. Aquest no és assumpte meu. Abans m'interessen altres coses: m'interessa la son, la llet de la meva mare, tenir bolquers entorn de les meves espatlles i els banys calents. Que ningú no sàpiga d'on es va produir aquesta disputa! Sens dubte seria un gran motiu de sorpresa entre els immortals que un nen nounat travessés la porta de la casa amb vaques del camp. El que dius és un disbarat. Vaig néixer ahir. Els meus peus són febles i sota ells la terra, dura. Però si vols, pronunciaré el gran jurament pel cap del meu pare. Asseguro que ni jo mateix no sóc el culpable, ni vaig veure a un altre lladre de les teves vaques, qualssevulla que siguin les vaques aquestes. Només he sentit el que s'explica d'això.


Així va parlar, i llançant mirades ràpides de les seves parpelles, sacsejava les seves celles mirant aquí i allà i fent grans xiulets com el que sent paraules sense importància.


Somrient dolçament li va dir el Precís Apol·lo:


- Bona peça! Entabanador, trampós! En veritat estic segur que moltes vegades, després de forçar per la nit cases ben poblades, deixaràs més d'un home al pur terra, enduent-te els seus estris per la casa sense soroll, per la manera en què parles. Així mateix afligiràs molts pastors dels camps als colls de la muntanya quan, desitjós de carn, vagis a l'encontre dels ramats de vaques i els ramats d'ovelles. Però va!, perquè no dormis el son últim i darrer, baixa del teu bressol, camarada de la negra nit! Doncs sens dubte aquest privilegi tindràs en el futur entre els immortals: ser cridat per sempre Capitost dels Lladres.


Així va dir i, prenent el nen, el portava Febo Apol·lo. Llavors, el poderós Argicida va deixar anar intencionadament un presagi mentre era portat en braços, un insolent servidor del seu ventre, un desmesurat missatger. Immediatament després d'això, va esternudar. Ho va sentir Apol·lo i va deixar anar de les seves mans a terra el gloriós Hermes. Es va asseure davant d'ell, i tot i que estava ansiós per continuar el camí, en to de burla, va dirigir aquestes paraules a Hermes:


- Ànim, nen de bolquers, fill de Zeus i Maia! Trobaré després les poderoses testeres de les meves vaques, fins i tot amb aquests presagis, i tu per la teva part, guiaràs el meu camí.


Així va dir, i es va posar dret rabent Hermes Cileni, caminant amb pressa. Amb les seves mans es llançava sobre ambdues orelles el bolquer que embolicava les seves espatlles, i va dir aquestes paraules:


- Per on em portes, Precís, el més violent de tots els déus? Que potser em provoques, enfurit en tal mesura per culpa de les teves vaques? Ai!, tant de bo morís la raça de les vaques! Doncs jo almenys no vaig robar les teves vaques, ni en vaig veure un altre, qualssevulla que siguin les vaques aquestes. Només he sentit el que s'explica d'això. Dóna'm reparació, o rep-la, en presència de Zeus Cronió.


Mes quan van haver qüestionat cada detall acuradament, Hermes l'oveller i l'il·lustre fill de Leto, marxaven amb intencions diferents (l'un parlava amb franquesa i no injustament tenia presoner a causa de les seves vaques al gloriós Hermes, mentre que aquest, el Cileni, amb els seus artificis i astutes paraules volia enganyar el de l'Arc d'Argent); però ara, per molt astut que fos, s'havia trobat amb un altre de ple de recursos. Caminava rabent, doncs, per la sorra, davant, i darrere anava el fill de Zeus i Leto.


De seguida van arribar al cim de l'Olimp, fragant d'encens, davant del pare Cronió, els formosíssims fills de Zeus, ja que allà es trobava per a ambdós la balança de la justícia.


Una remor de converses omplia l'Olimp nevat. Els imperibles immortals es reunien des de l'aurora de flors d'or. Es van detenir Hermes i Apol·lo, el de l'Arc d'Argent, davant dels genolls de Zeus. I aquest, Zeus, el que trona en l'alt, va interrogar el seu il·lustre fill i li va dir aquestes paraules:


- Febo, d'on ens portes aquesta grata presa, un nen nounat que sembla un herald? Seriós és aquest assumpte que arriba davant de l'assemblea dels déus!


Li va respondre llavors Apol·lo, el Precís Sobirà:


- Pare, de seguida sentiràs un relat, i no sense importància, tu que m'injuries en la idea que només jo sóc amant del botí. Vaig trobar un nen, aquest agut saquejador, a les muntanyes de Cilene, després d'haver recorregut gran part del país, fal·laç com jo almenys mai no vaig veure cap altre dels déus ni dels homes entabanadors hi ha sobre la terra. Després de robar-me del prat les meves vaques, se'n va anar arriant-les cap al tard, per la vora de la mar molt bramadora, encaminant-les amb dretura cap a Pilos. Les empremtes eren dobles, desmesurades, com per admirar-se, i obra d'una il·lustre divinitat. Quant a aquestes vaques, la negra pols que conservava les seves empremtes les mostrava en direcció al prat d'asfòdel. I ell mateix, inaccessible, sense que res es pogués contra ell, no caminava ni sobre els seus peus, ni de quatre grapes per la regió sorrenca, sinó que, amb una altra ocurrència, traçava empremtes ambigües, i tal com si algú caminés sobre arbres joves.


Mentre va caminar per la regió sorrenca, totes les seves empremtes es destacaven amb facilitat en la pols. Però quan va haver travessat el gran sender de sorra, es va fer de seguida invisible el rastre de les vaques i el seu, per un terreny dur. Tanmateix, ho va veure un home mortal, quan arriava amb dretura cap a Pilos la raça de les vaques d'ampla testera. Però una cop les va haver tancat amb tranquil·litat i acabat l'escamoteig d'una part a una altra del camí, es va llançar al bressol, semblant a la negra nit, a la bromosa gruta, en tenebres, i ni tan sols una àguila d'aguda visió no ho hauria descobert. Es fregava contínuament amb les seves mans els ulls, tractant de dissimular la seva astúcia. Ell mateix després em va dir clarament aquestes paraules: "No les vaig veure, no me'n vaig assabentar, ni vaig sentir el relat d'un altre. Ni podria denunciar-ho, ni podria guanyar-me ni tan sols una recompensa per la denúncia".


Després que va haver parlat així, es va asseure Febo Apol·lo. Hermes va pronunciar un altre discurs entre els immortals i es va dirigir al Cronió, sobirà de tots els déus:


- Zeus pare, sens dubte que et diré la veritat, doncs sóc franc i no sé mentir. Va arribar a casa meva a la recerca de les vaques de tortuós pas avui, tot just sortir el sol, i no portava amb si ni testificador ni testimoni de vista dels déus immortals. M'instava a confessar sota violenta coacció. Moltes vegades m'amenaçava amb foragitar-me a l'ample Tàrtar, perquè ell posseeix la tendra flor de la joventut desitjosa de glòria i jo en canvi vaig néixer ahir (i això ho sap també ell mateix), sense que tingui tampoc l'aspecte d'un baró robust com per a lladre de vaques. Creu-me, doncs et glories de ser el meu pare, que no em vaig emportar les vaques a casa (tant de bo fos jo ric!) ni vaig travessar el llindar. Ho declaro sincerament. Molt reverencio el Sol i els altres déus; a tu, t'estimo, i a ell, li tinc un respectuós temor. També tu saps que no sóc culpable, així que pronunciaré un gran jurament. No, per aquests pòrtics formosament guarnits dels immortals! Jo un dia el faré pagar amb escreix el seu implacable rapte, per fort que sigui. Però tu protegeix els més joves!


Així va parlar fent l'ullet el Cileni Argicida. Sostenia el bolquer amb el braç i no el deixava anar.


Zeus es va posar a riure de bona gana en veure el nen brivall que negava amb habilitat i experimentadament l'assumpte de les vaques. Va ordenar que ambdós, tenint un ànim concorde, emprenguessin la recerca i que Hermes el missatger guiés i assenyalés, sense falsedats de pensament, el lloc on havia amagat les vigoroses testeres de les vaques. El Crònida va fer un senyal amb el seu cap i va obeir l'il·lustre Hermes, doncs fàcilment es feia obeir la ment de Zeus egidífer.


Cuitant-se ambdós, els formosíssims fills de Zeus es van encaminar a Pilos, la sorrenca, sobre el gual de l'Alfeu i van arribar als camps i a l'estable d'elevat sostre, on creixia el bestiar en les hores de la nit. Hermes va entrar allà després dins la rocosa gruta i va treure a la llum les poderoses testeres de les vaques, i el fill de Leto, que mirava des de lluny, va veure les pells de vaca sobre una roca inaccessible i de seguida va preguntar al gloriós Hermes:


- Com vas poder degollar, brivall, dues vaques, sent un nounat i petit? Jo mateix m'inquieto de la teva força en el futur. És precís que no creixis gaire més, Cileni, fill de Maia.


Així va dir i amb les seves mans li va llançar al voltant forts lligaments de salze gatell. Però aquests de seguida llançaven arrels sota els seus peus a terra allà mateix, com plançons, entrecreuats amb facilitat entre ells i sobre totes les vaques camperoles, segons designis d'Hermes el dissimulador. Apol·lo va quedar atònit en veure-ho. Llavors el poderós Argicida va mirar de cantó a terra, ansiós per ocultar la seva mirada de foc.


Al gloriosíssim fill de Leto, al Precís sagitari, el va aplacar amb gran facilitat, com volia, encara que era poderós. La lira, a l'esquerra de la seva mà, la temptava amb el plectre corda a corda. Al toc de la seva mà va sonar prodigiosament. Es va posar a riure Febo Apol·lo complagut i en el seu fur intern va penetrar l'encantador so de la música sobrenatural i es va apropiar d'ell, del seu cor, un dolç desig mentre ho sentia. Tocant deliciosament la seva lira es va aturar el fill de Maia, confiat ja, a l'esquerra de Febo Apol·lo i, de seguida, tocant sonorament la seva cítara, va entonar el seu cant a tall de preludi i l'acompanyava la seva veu encantadora, celebrant els déus immortals i la terra tenebrosa, com es van originar al principi i com va obtenir la seva part cada un. Va honrar amb el seu cant d'entre els déus primerament Mnemòsine, mare de les Muses, ja que ella tenia sota la seva tutela el fill de Maia. I d'acord amb la seva edat i com va néixer cada un, va honrar els déus immortals l'il·lustre fill de Zeus, narrant-ho tot amb ordre i tocant la cítara sobre el seu braç. A Apol·lo, un incontenible desig se li va apoderar de l'ànim al seu pit. I dirigint-se a ell, li va dir en alades paraules:


- Escorxador, esforçat trampós, camarada del banquet. Estàs interessat per una cosa que val per cinquanta vaques; crec que dirimirem tranquil·lament les nostres diferències des d'avui. Però ara digues-me, versàtil fill de Maia, potser et van acompanyar des del teu naixement aquestes prodigioses habilitats o algun dels immortals o dels homes mortals et va concedir aquest excel·lent do i et va ensenyar el cant diví? Meravellós és aquest so de nou aparegut que escolto. Asseguro que no l'ha après cap dels barons ni dels immortals que posseeixen olímpiques morades, fora de tu, saltejador, fill de Zeus i Maia. Quina habilitat és aquesta? Quina música d'irresistibles preocupacions? Quin és el camí cap a ella? Doncs francament és possible obtenir tres coses alhora: alegria, amor i dolç somni. També jo, en efecte, sóc company de les Muses de l'Olimp que atreuen els cors i l'esplèndida ruta del cant, la florent cadència i el desitjable clamor de les flautes. Però malgrat tot, mai cap altra cosa no va atreure tant al meu ànim entre les destres habilitats dels joves en els banquets.


T'admiro, fill de Zeus, per això. Amb quin encant toques la cítara! Ara, puix que, amb el petit que ets, ja conceps glorioses ocurrències, asseu-te, amic, i atén amb el teu ànim els qui són majors que tu. Ja que de fet hi haurà per a tu glòria entre els déus immortals. Per a tu mateix i per a la teva mare. Això t'ho diré francament. Sí, per aquesta llança de fusta de sanguinyol, jo t'asseuré sens dubte entre els immortals com a guia gloriós i pròsper, t'obsequiaré esplèndids presents i no t'enganyaré al final.


Hermes li va respondre amb astutes paraules:


- M'interrogues, Precís, amb habilitat. Però jo no refuso en absolut que accedeixis a la meva destresa. Avui mateix la coneixeràs. Vull ser amistós amb tu tant d'intenció com de paraula. Tu, en el teu fur intern, tot ho coneixes bé. Ja que t'assentes el primer entre els immortals, fill de Zeus, valerós i fort. T'estima el prudent Zeus amb tota justícia i t'ha proporcionat esplèndids presents i honres. Diuen que tu, Precís, vas aprendre de la profètica veu de Zeus els oracles. Doncs de Zeus vénen tots els vaticinis. Que tu ets ric en ells ara, també jo mateix ho sé, fill. I depèn del teu arbitri aprendre el que desitgis.


Però, ja que el teu ànim es veu impulsat a tocar la cítara, acompanya't, toca la cítara i, rebent-la de mi, consagra't a aquests júbils. I tu, amic, concedeix-me la glòria. Canta tenint a les mans aquesta companya de veu sonora, que sap expressar-se amb bellesa, bé i segons ordre. D'ara endavant porta tu tranquil al florent banquet, a la dansa encantadora i a la ronda desitjosa de glòria, alegria de la nit i del dia. Si algú la tempera, instruït amb habilitat i pràctica, amb els seus sons ensenya tota classe de coses grates a l'esperit, tocada amb facilitat després de delicades experiències i fugint d'un penós esforç. Però si algun, inexpert, la tempta per primera vegada amb violència, no farà més que donar notes fora de to en va.


Depèn del teu arbitri aprendre el que desitgis. De ben segur que te la regalaré, il·lustre fill de Zeus. Jo per la meva part, Precís, per la muntanya i la plana nodridora de corsers portaré a pasturar als pastius a les vaques camperoles. Allà les vaques, unint-se als toros, pariran en abundància promíscuament mascles i femelles. No hi ha cap necessitat que, per molt guanyador que siguis, romanguis tan violentament irritat.


Dit això, la hi va estendre. La va acceptar Febo Apol·lo i va posar a la mà d'Hermes, de bon grau, un lluent fuet i li va encomanar el pasturatge de les seves vaques. I ho va acceptar el fill de Maia, joiós. Prenent la cítara a l'esquerra de la seva mà l'il·lustre fill de Leto, Apol·lo, el Precís Sobirà, la temptava amb el plectre corda a corda. Al toc de la seva mà va sonar prodigiosament i el déu la va acompanyar amb un bell cant.


Després van conduir ambdós les vaques cap al sacratíssim prat. I ells, els formosíssims fills de Zeus, es van afanyar de tornada cap al molt nevat Olimp, delectant-se amb la forminge. Es va alegrar, com és natural, el prudent Zeus, i els va unir a ambdós en amistat. Així que Hermes va conservar de continu el seu afecte al fill de Leto, com encara ara. La prova és que va concedir al Precís sagitari la cítara encantadora. I ell, expert, la tocava sobre el seu braç.


Però després a ell mateix se li va ocórrer el procediment d'una altra saviesa. Va crear el so de les siringues, audible de lluny. Llavors el fill de Leto li va dir aquestes paraules a Hermes:


- Temo, fill de Maia, astut missatger, que em robis la cítara alhora que l'arc corbat, ja que tens de Zeus l'honor d'haver instituït els bescanvis entre els homes a la terra que a molts nodreix. Però si t'avinguessis a pronunciar-me el gran jurament dels déus, o assentint amb el teu cap o sobre la poderosa aigua de l'Estígia, tot el que fessis seria grat i estimat al meu cor.


Llavors el fill de Maia, prometent-ho, va assentir amb el cap que no robaria res del que el Precís sagitari tingués ni tan sols s'aproparia a la seva sòlida casa. Així que Apol·lo, el fill de Leto, va assentir amb el seu cap en concòrdia i amistat que cap altre d'entre els immortals no li seria més volgut, ni déu ni mortal prole de Zeus:


- Faré un pacte perfecte entre els immortals i alhora d'entre tots fiador al meu cor i honrat. Mes després et donaré una formosíssima vareta d'abundància i riquesa, d'or, de tres fulles, que et conservarà sa i estalvi, duent a terme tots els decrets de paraules i de bones obres que asseguro haver après de la profètica veu de Zeus.


Mes l'endevinació, estimat plançó de Zeus, per la qual em preguntes, és paraula divina que no l'aprengui ni tan sols cap altre dels immortals. Això ho coneix la intel·ligència de Zeus. Però jo almenys vaig assentir amb el cap, garantint-ho, i vaig pronunciar un gran jurament: que cap altre dels déus imperibles, llevat de mi, no coneixeria la perspicaç determinació de Zeus. Així que tu, germà de l'àuria vareta, no m'instis a revelar les paraules divines que medita Zeus, la veu del qual se sent a la llunyania.


Dels homes, faré mal a un i beneficiaré a un altre, pasturant les múltiples estirps dels homes no dignes d'enveja. De la meva profètica veu es beneficiarà qualsevol que arribi, segons el cant i el vol de les aus oraculars. Aquest es beneficiarà de la meva profètica veu i no l'enganyaré. Però el que, fiat en les aus de fal·libles auguris, vulgui interrogar l'oracle en contra de la nostra voluntat i entendre més que els déus que per sempre existeixen, ho asseguro, fa el seu camí debades i jo no acceptaré les seves ofrenes.


Et diré una altra cosa, fill de la gloriosíssima Maia i de Zeus egidífer, rabent daimon dels déus. Hi ha unes venerables noies, germanes de naixement, ufanoses de les seves rabents ales. Són tres i, amb el cap cobert de blanc pol·len, habiten la seva casa al peu del coll del Parnàs. Són mestresses, pel seu compte, d'una endevinació a la qual, encara de nen, em dedicava amb les meves vaques. El meu pare no se'n preocupava. Des d'allà després, volant d'una part a una altra, es nodreixen de les bresques i donen compliment a totes les coses. Quan, nodrides de rossa mel, entren en trànsit, consenteixen de bon grau a profetitzar la veritat. Però si es veuen privades de la dolça menja dels déus, menteixen llavors agitant-se les unes a les altres. D'ara endavant te les concedeixo. I tu, interrogant-les sincerament, complau la teva ment. I si coneguessis algun baró mortal, sovint podria sentir la teva profètica veu, si té aquesta sort. Tingues això, fill de Maia, i pastura les vaques camperoles de tortuós pas, els corsers i els muls soferts per al treball.





Retorn a la pàgina inicial del web