Hermes

Walter F. Otto


(Fragments del volum Los dioses de Grecia, de Walter F. Otto. Ed. Siruela, Madrid, 2003)



Hermes, el "més humanitari entre els déus", és un genuí déu olímpic. La seva manera de ser posseeix la llibertat, l’amplitud i la brillantor per les quals reconeixem el reialme de Zeus, però té també qualitats que l’aïllen del cercle dels seus fills. Examinant-les detingudament, podria semblar que s’originen en un altre concepte més antic de la divinitat.


Si el comparem amb el seu germà Apol·lo o amb Atenea sobresurt per certa falta de noblesa. Es manifesta de manera diversa en les narracions d’Homer, quan aquest el representa vivament davant dels nostres ulls. Com a missatger dels déus apareix només a l’Odissea, no pas a l’Ilíada. Però sentim que aquest paper correspon completament a la seva manera de ser. El seu valor és l’habilitat. Els seus treballs denoten menys força o saviesa que no pas agilitat i tota classe de clandestinitat. En l’Himne homèric s’explica amb tot detall que, tot just acabat de néixer, va dur a terme una obra mestra: va robar les vaques del seu germà, tot enredant-lo de la forma més astuta i sense cap escrúpol. La llegenda el mostra com a assassí d’Argos, mentre vigilava Io transformada en vaca. El pla original consistia en robar la vaca; Hermes l’hauria perpetrat si no s’hagués traït en el moment decisiu. Així el veu també l’epopeia homèrica. Un altre exemple és la decisió dels déus que, per finalitzar la brutalitat amb què Aquil·les va tractar Hèctor mort, van pensar primer que Hermes robés el cos (Ilíada 24, 24).  Va distingir entre tots els homes el seu fill Autòlic per l’art de robar i jurar (Ilíada 10, 267; Odissea 19, 395) que ell mateix posseïa en mesura tan notable. Per això s’anomena l' "Astut", "Fal·laç", "Enginyós"; és el patró dels bandits i lladres i de tots els que saben procurar-se clandestinament un avantatge. Però la seva habilitat  miraculosa el fa també l’ideal i protector dels servents. Allò que s’espera d’un bon servidor: conservar el foc, fer estelles, rostir i trinxar la carn, servir el vi, tot això ve d’Hermes que és tan bon servidor dels olímpics.


Realment no són arts gaire nobles tot i que, segons l’antiga costum grega, un heroi podia exercir-les ocasionalment. La viva imatge que ens presenta Homer de la figura d’Hermes resulta més significativa que totes les indicacions aïllades. Allà hi reconeixem el mestre de l’oportunitat, de mirada alegre, mai desconcertat, a qui l’importen poc les normes de l’orgull i de la dignitat i que, malgrat tot, resulta amable. De què li serviria tota genialitat per a la sort si no conquerís els cors? En el combat dels déus (Ilíada 21), el murri tanca la disputa: Ares i Atenea van xocar entre ells. Apol·lo va rebutjar noblement el duel amb Posidó, després va seguir una escena genuïnament femenina entre Hera i Artemis; posteriorment Hermes, somrient, declara a Latona, amb una al·lusió al tracte que suportava d’Hera, que no pensava combatre-la i estava conforme amb què ella es vanagloriés d’haver-lo vençut per la força (498 i segs.). A la cançó d’Ares i Afrodita van aparèixer Apol·lo i Hermes com a espectadors, i Apol·lo va preguntar el seu germà amb graciosa solemnitat si volia compartir el llit amb Afrodita. El coneixedor i caçador de la bona sort li contesta somrient, amb la mateixa dignitat amb què va ser interrogat, que consentiria amb lligams tres vegades més forts i amb la presència de tots els déus i deesses per les delícies en els braços de l’àuria Afrodita (Odissea 8, 339 i segs.). El poeta ens presenta aquí Apol·lo prou crescut com per a reprendre el seu bergant germà, però, al contrari, es complau amb ell. El mateix ens esdevé a nosaltres si som capaços de la serenitat superior i gens frívola amb què un poeta enginyós va crear aquesta poesia. Però per molt que ens agradi aquesta faç d’Hermes, té un caràcter que el distingeix vivament de tots els grans olímpics.


Precisament, la manera en la qual el fa aparèixer estrany a l’esfera de Zeus recorda les deïtats de la remota antiguitat que esmentàvem al capítol primer. Cronos i Prometeu es caracteritzen per la seva astúcia. Habilitat, agilitat i engany són les arts amb les quals han perpetrat les seves grans accions. I que semblant és Hermes a Perseu, amb la imatge del qual hem conclòs el curt resum dels conceptes antiquíssims! Ambdós tenen ales talars i la caperutxa de la invisibilitat, ambdós se serveixen de l’espasa falciforme que el mite posa també en mans del vell Cronos. Si no les ales talars, la caperutxa de la invisibilitat és quelcom màgic. S’anomena "caperutxa d’Hades", i, també a l’Ilíada, Atenea se’n serveix una vegada, però és característica d’Hermes, la qual cosa ens condueix cap allò màgic de les seves accions. La màgia que en la cosmovisió prehistòrica va exercir un paper important es va superar a la d’Homer llevat d’algunes excepcions. El que en resta es relaciona gairebé per complet amb la figura d’Hermes, qui no debades va passar per arximag i patró de la màgia en èpoques posteriors. En l’Odissea mostra a Odisseu l’herba màgica que ha de contrarestar les arts de Circe. Posseeix la vara màgica amb la qual adorm i desperta els homes. Com ell mateix es fa invisible segons la seva voluntat amb la caperutxa d’Hades, el seu fill Autòlic té el do miraculós de transformar-ho tot i fer-ho irreconeixible. El seu ésser i aparença estan sota el signe de la màgia encara que aquesta, com veurem més endavant, va rebre una significació nova i més enginyosa al món homèric.


El principal d’Hermes es veu ja pel seu nom, que indica una forma antiquíssima de culte. D’entre el munt de pedres on s’elevava la seva columna al costat del camí, algú va passar i en va tirar una piadosament sobre ell. D’aquí li ve el seu nom, perquè no hi ha dubte que Hermes significa "el del munt de pedres". En aquesta estela, el fal·lus és característic, encara en èpoques posteriors, la qual cosa indica també un concepte molt arcaic. El poder procreatiu no és, com demostrarem, l’essència d’Hermes, però coneixem la imatge fàl·lica a l’esfera de les deïtats titàniques, que correspon a una visió molt crua d’èpoques arcaiques.


Així podem continuar l’esbós de la figura de la figura d’Hermes fins els límits d’una era en què les formes de pensar i contemplar es van superar pel nou esperit. Però, quina distància entre el que allà endevinàvem i l’Hermes homèric amb la seva esplendor i inesgotable plètora!


*


Quin és el concepte fonamental de la imatge d’Hermes? De les esferes on se suposen les accions d’Hermes es van assenyalar unes i altres com el seu regne original. Es va tractar de demostrar com la seva activitat i caràcter es van expandir amb el transcurs del temps fins que es va perfeccionar la imatge que ens és familiar. Per a la ciència de la religió és segur que la figura d’un déu –prescindint de la força miraculosa amb la que ho realitza tot- no posseeix una lògica i unitat necessàries, doncs segurament no es va revelar d’un cop al pensament i a la contemplació com una totalitat, sinó que s’haurà enriquit i engrandit a mida que va canviar la condició dels seus adoradors i van créixer les seves necessitats. Aquesta opinió pressuposa una estranya insubstancialitat dels conceptes divins, que podria desvirtuar-se amb una sola mirada a una deïtat grega. La seva deficiència es manifesta especialment en la figura d’Hermes. Sentim com si l’àgil déu s’escapés sempre d’aquesta tosca interpretació. La seva història es podria començar ja sigui per la simpatia envers la vida de ramats i pastors, o pel seu poder procreatiu, o per la seva relació amb els morts. És actiu en tots aquests dominis, però no és l’únic, encara que sí d’una manera particular, doncs utilitza en totes les esferes de les seves accions un marcat to d’impertorbabilitat que només cal contemplar una vegada per no tenir dubtes sobre la seva manera de ser. Així es reconeix la unitat de les seves actituds i el sentit de la seva figura. El que pot crear i produir manifesta en tot la mateixa idea, i ella és Hermes.


A tots els déus se'ls demana que ens donin el "bé" i els alabem com "els donants del bé" (dothreVeawn, per exemple a Odissea 8, 325; veure Lucià, Prometeu s. Cauc. 18). Aquesta fórmula elogiosa s'aplica especialment a Hermes (Odissea 8, 335; Himne hom. 29, 8), que és el "més humanitari i ric en regals" (Aristòfanes, La pau 394). Pero, com obsequia? Per comprendre-ho hem de pensar en la seva vara màgica, que és anomenada crusorrapiV en Homer, "la miraculosa vara de la felicitat i riquesa, de tres fulles àuries, protecció contra qualsevol perjudici" (Himne hom. 529).


D’ell provenen els guanys, calculats prudentment o totalment inesperats, amb preferència aquests últims, que ajuden a caracteritzar-lo. Tothom qui troba quelcom de preciós en el camí o hereta una fortuna dóna les gràcies a Hermes; com és sabut, tot el que es diu "trobat" es considera regal d'Hermes (ermaion); i la paraula alada de la cobdícia diu "Hermes comú" (koinoV ErmhV). Abans de rebre el regal d’aquest déu, freqüentment cal esforçar-se, però al final és sempre una troballa afortunada. Per exemple: el cor de les Eumènides (Esquil 945) desitja rica abundància d'Hermes per a l'explotació minera en excavar nous pous, a ell es confia el mercader, d'ell vénen l'art del càlcul astut i l'oportunitat, sense la qual tota habilitat queda frustrada. Com a genuí déu del comerç sosté en imatges posteriors la bossa plena a la mà.


El moment oportú i el profit avantatjós assoleixen tanta importància en ell que els lladres poden considerar-se els seus especials protegits.


"També ell, el més àgil,
a lladres i brivalls,
a tots els qui busquen avantatge,
és geni sempre favorable,
això prova de seguida
per arts habilíssimes"
(Goethe, Faust II)


Essent encara un lactant es va mostrar mestre en l'art del lladronici quan va saber robar les vaques del seu germà Apol·lo i enganyar el perseguidor, segons es narra amb agradable ampul·lositat en l'Himne homèric (veure també Sòfocles, Ichneutai, i Reinhardt, Sophokles 240 i segs.). Es diu també que va escamotejar arc i carcaix a Apol·lo en el just moment en què aquest l'amenaçava pel robatori (veure Horaci, Carm. 1, 10, 11 després d'Alceu). Jugades similars, que Goethe va incloure també en la cançó esmentada, van ser posteriorment afegides. En l'Himne abunden qualificatius per elogiar l'enginy, l'astúcia i l'engany, connotacions que també apareixen en el culte. Possiblement a aquests conceptes pertany la paraula homèrica eriounhV o eriounoV, que almenys es va concebre així des de temps antics. En l'epopeia homèrica Hermes passa pel lladre magistral: citem una altra vegada l'Ilíada, on els déus van pensar fer-lo retirar clandestinament el cos d'Hèctor. D'aquesta manera va alliberar una vegada Ares de la captivitat (Ilíada 5, 390). Ja hem esmentat al seu fill Autòlic, l'arxilladre: feia invisible el que tocaven les seves mans (Hesíode, fragment 112 Rzach). Del seu altre fill Mírtil en parlarem més endavant. En l'Himne homèric Apol·lo diu al petit Hermes que el creia capaç d'irrompre en cases riques de nit actuant tan silenciosament que l'amo esdevenia captaire en un instant (282 i segs.). Així, és l'autèntic patró de tot lladronici, sigui que es perpetri per herois a gran escala o per pobres diables. "Senyor de la gent que actua en la foscor", l’anomena el Reso d’Eurìpides (216 i seg.). "Company dels lladres" l'anomena Hiponacte (fragment 1), i en l'Himne homèric està planejant alguna cosa "com fan els lladres en la negra nit" (66). D'ell es pot aprendre a jurar en fals amb la més convincent expressió quan el moment ho exigeix; ho testimonia, sent un lactant, el jurament fet al seu germà Apol·lo per alliberar-se de la sospita del robatori de les vaques (Himne hom. 274). I Autòlic, favorit d'Hermes, va avantatjar tots els homes en les arts del robatori i del perjuri.


Doncs aquest és "el bé" a la seva manera. Diversos déus s'anomenen expressament "dadors de l'agradable" (caridwteV), per exemple Dionís i Afrodita. També Hermes rep aquest epítet. Però amb un sentit diferent com ho mostra la festa d'Hermes Karidotes a Samos: allà eren permesos el robatori i el desvalisament (veure Plutarc, Quaest. gr. 55). Hermes protegeix la picardia manifesta, qualsevol astúcia i perfídia, àdhuc els lamentables artificis de la dona davant dels quals cau fins l'home prudent. Quan els déus van dotar i van adornar la dona que anava a perdre els mortals, va ser Hermes qui va posar al seu cor "mentides, paraules seductores i geni astut" (Hesíod, Treb. 77 i seg.). Do d'Hermes és tot el que toca al mortal per sort i sense responsabilitat. És el déu del guany alegre i sense escrúpol. Encara que amb aquesta nova qualitat ja estem tocant el seu contrari: guanyar i perdre tenen el mateix origen. On un es fa ric en un instant, un altre es converteix en captaire. El déu misteriós que condueix el necessitat, de sobte, cap a un tresor, fa desaparèixer la propietat amb la mateixa rapidesa.


*


Perill i protecció, ensurt i alleujament, certesa i error, tot comprèn la nit. Li pertany el rar i estrany, allò que apareix sobtadament no subjecte a espai ni temps. A qui afavoreix, el condueix propíciament cap a la gran troballa, sense que se n’adoni. Igualment per a tots els que necessiten la seva protecció, a tots s'ofereix i els deixa provar fortuna.


El món d'Hermes és igual, amb la seva esfera alta i baixa. En ambdues, l'oportunitat, el favor del moment, la bona sort en el camí tenen preponderància; les virtuts més elevades són l'agilitat, l'enginy i la presència d'ànim; la meta és el tresor que resplendeix instantàniament.


Que àmplia era la mirada que va abraçar aquest món, què viu l'ull que va veure la seva forma com la d'un déu i podia reconèixer la profunditat del diví fins i tot en la picardia i en la irresponsabilitat! Allò que anima i domina a Hermes és un món en el ple sentit de la paraula, complet, no una fracció del conjunt sencer de l'existència. Totes les coses li pertanyen, però apareixen amb una llum diferent de la que tenen els regnes d'altres déus. El que s'esdevé baixa volant del cel sense obligacions: el que es fa és una obra magistral i el goig és sense responsabilitat. Qui vulgui aquest món de guanys i el favor del seu déu, Hermes, ha de conformar-se també amb les pèrdues; una cosa no existeix sense l'altra.





 

 

 

Retorn a la pàgina inicial del web