Sobre la naturalesa, instrucció i funció platòniques d'un filòsof

Marsilio Ficino


(Extret de The Letters of Marsilio Ficino, vol. III.
Editorial Shepheard-Walwyn, Londres, 1981
)



Marsilio Ficino a Giovanni Francesco Ippoliti, el distingit Comte de Gazzoldo.


Fa molt temps vaig redactar una carta bastant llarga per a Bernardo Bembo de Venècia en lloança de la filosofia, i posteriorment, també alguna cosa sobre el mateix tema per al distingit orador Marc Aureli. El que queda pendent per la meva part, sembla, és escriure alguna cosa sobre la naturalesa, instrucció i funció platòniques d'un filòsof a fi que es reveli amb major claredat de quina manera el preciós tresor de la filosofia pot ser redescobert més fàcilment per nosaltres, i una vegada trobat, per mitjà de quin principi pot ser lícitament posseït i distribuït.


Ja que la filosofia és definida per tots els homes com l'amor a la saviesa (el seu mateix nom, introduït per Pitàgores, ho confirma) i la saviesa és la contemplació del diví, resulta que el propòsit de la filosofia és, certament, el coneixement del diví. Això és el que testifica el nostre Plató al setè llibre de La República, on diu que la verdadera filosofia és l'ascens des de les coses que flueixen, s'eleven i cauen fins a aquelles que són veritablement i es mantenen sempre iguals. Per tant, la filosofia té tantes parts i poders auxiliars com esglaons per mitjà dels quals s'ascendeix del nivell més baix al més alt. Aquests esglaons estan determinats en part per la naturalesa, i en part, per la diligència dels homes, ja que com Plató ensenya al sisè llibre de La República, qualsevol que hagi de convertir-se en un filòsof ha d'estar dotat per la Naturalesa de manera que, en primer lloc, desitgi i estigui preparat per emprendre tot tipus de disciplines; a continuació, sigui veraç per naturalesa i completament oposat a tota falsedat; i en tercer lloc, havent desdenyat tot el que està subjecte a corrupció, dirigeixi el seu enteniment cap a allò que roman sempre igual. Ha de ser magnànim i valent, de manera que ni temi la mort ni anheli la glòria buida; i per sobre d'això, ha d'haver nascut amb un temperament prou equànime i rebre de la naturalesa ja controlades aquelles parts de la intel·ligència que solen arrabassar els sentiments, ja que qui aspira a la veritat dirigeix el seu enteniment a la contemplació del diví i concedeix poc valor als plaers del cos. A més, un filòsof ha de tenir una mentalitat liberal, sent l'estimació de les coses sense valor una cosa certament oposat a això i totalment contrari al camí d'un home que pretén contemplar la veritat de les coses. La seva voluntat tria la justícia, ja que està completament dedicat a la veritat, la moderació i la liberalitat. Però el que sembla que un filòsof necessita més que cap altra cosa és una aguda perspicàcia, memòria i magnanimitat.


És més, aquests tres regals de la naturalesa -la perspicàcia aguda, la memòria i la magnanimitat-, si se'ls afegeix disciplina i una educació adequada, produeixen un home perfecte en la virtut; però si se'ls descuida, diu Plató que causen els crims més grans. Per tant, l'home ha de concedir la major atenció a l'esmentat caràcter, de manera que aquell que estigui modelat d'aquesta manera per la Naturalesa aprengui lletres, els elements de tot coneixement, des de la seva infantesa. És clar que la ment desordenada d'una persona així pot ser ordenada amb l'ús de la lira, i el cos ha de ser exercitat amb jocs gimnàstics de manera que, adquirint una bona condició, doni servei als estudis de filosofia. Mentrestant ha de sentir els preceptes de les millors lleis i fixar-los en la seva ment. Així, la intel·ligència de l'home jove ha de ser formada per un ànim honest perquè es torni temperada i pacífica. Els homes criden Etica a aquesta educació moral.


En veritat, quan la ment s'allibera de la molèstia del desig a través dels mitjans que hem parlat ja ha començat a deslligar-se del cos; en aquell moment cal aportar-li el coneixement de les matemàtiques, la qual cosa inclou el número, les figures planes i les formes senceres, així com els seus múltiples moviments. Ja que els números, les figures i els principis del moviment pertanyen a la facultat del pensament més que als sentits exteriors, la intel·ligència, a través del seu estudi, se separa no solament de les ganes del cos sinó també dels sentits, i s'aplica a la reflexió interior. Això és, en veritat, meditar sobre la mort, la qual cosa, escriu Plató en el Fedon, és la tasca del que practica la filosofia. Per mitjà d'això som tornats a la semblança de Déu, tal com s'ensenya en el Fedre i el Teetet.


Ara bé, segons els platonistes, en la comprensió justa d'aquestes coses hi ha el següent ordre: la Geometria segueix a l'Aritmètica; l'Estereotomia, a la Geometria; l'Astronomia segueix l'anterior; i la Música, finalment, segueix l'Astronomia, ja que els números són abans que les figures, les figures planes abans que les formes senceres i els cossos són [formes] sencers abans de ser posats en moviment. L'ordre i les proporcions dels sons segueixen el moviment. Per tant, que sigui l'Aritmètica, la qual concerneix al número, la que vingui primer; que la segueixi la Geometria, que tracta amb les figures planes; i que continuï l'Estereotomia, que pren en consideració els cossos sencers. Que ocupi el quart lloc l'Astronomia, que aixeca la mirada cap als moviments dels cossos sencers, és a dir, als moviments de les esferes; i que sigui la Música, que investiga l'ordre dels sons nascuts del moviment, l'última.


Quan tot això ha estat comprès justament, Plató introdueix la dialèctica, és a dir, el coneixement de com la veritat es fa palesa. Per a Plató, la dialèctica no és només aquella lògica que ensenya les primeres i més detallades regles de raonament, sinó també la destresa profunda de la ment alliberada per comprendre la substància verdadera i pura de cada cosa, primerament a través de principis físics i després per mitjà de principis metafísics. D'aquesta manera es pot conèixer la raó de qualsevol cosa, la llum de la intel·ligència pot ser percebuda finalment més enllà de la naturalesa dels sentits i els cossos, i poden comprendre's les formes incorpòries de les coses que denominem idees. Per mitjà d'aquestes, la pròpia font única de les espècies, origen i llum de les intel·ligències i les ànimes i principi i fi de tot, a la qual Plató anomena el bé en si mateix, pot ser compresa interiorment. La seva contemplació és la saviesa, i la filosofia és la millor definició de l'amor envers això.


Certament, quan la intel·ligència d'un home que practica la filosofia ha contemplat el bé en si mateix i jutja a partir d'això quines coses són bones en els assumptes humans, quines són dolentes i quines són honorables o deshonroses, útils o perjudicials, organitza els assumptes humans com un model del bé en si mateix, allunyant-los del mal i dirigint-los al bé. Gestiona els assumptes personals, familiars i públics amb aquesta sàvia governació i ensenya les lleis i principis del bon govern. Les lleis tenen el seu fonament en això.


Per aquesta raó, Plató afirma en el Timeu que la filosofia és un regal de Déu i que res més excel·lent que ella ens ha estat donat mai per Déu, ja que el bé en si mateix, que és Déu, no podria atorgar un home res millor que una completa semblança a la seva mateixa divinitat el més propera possible. Certament, qui dubtaria que Déu és la veritat no confinada pel cos i que proporciona l'aliment a tot? Però el filòsof, per la instrucció moral i l'educació primerenca de què hem parlat, allibera la seva intel·ligència del desig i el sentit del cos, assoleix la veritat a través de la dialèctica i proveeix els homes instruint-los en la ciutadania. Així doncs, la filosofia resulta ser un regal, una semblança i una imitació de Déu, la més feliç de totes. Si algú està dotat de filosofia, per la seva semblança a Déu, serà igual en la terra a Aquell que és Déu al cel, ja que el filòsof és el mitjancer entre Déu i els homes; per a Déu és un home i per als homes és Déu. Per la seva veracitat, és amic de Déu; per la seva llibertat, es posseeix a si mateix; i pel seu coneixement, és un guia de tots els altres homes. Es diu certament que l'edat d'or va existir gràcies a un regent així, i Plató va profetitzar que ella retornarà només quan el poder i la saviesa tornin units en la mateixa intel·ligència.


Segons Plató, les intel·ligències d'aquells que practiquen la filosofia, havent recuperat les seves ales per mitjà de la saviesa i la justícia, volen de tornada al regne dels cels tan aviat com abandonen el seu cos. Al cel compleixen les mateixes tasques que a la terra. Unides unes amb les altres en llibertat, donen gràcies, vetllen pels homes submisament, i com a intèrprets de Déu i profetes, completen allà el que han posat en moviment aquí. Dirigeixen els enteniments dels homes cap a Déu, i aclareixen els misteris secrets de Déu a les intel·ligències humanes. Per això els antics teòlegs veneraven justament les intel·ligències d'aquells que practicaven la filosofia quan quedaven alliberades del cos, igual com honoraven les trenta mil divinitats d'Hesíode com a semideus, herois i esperits beneïts.


Així, la filosofia, per expressar-ho en poques paraules, és l'ascens de la intel·ligència des de les regions més baixes fins a les més altes, i des de la foscor fins a la llum. El seu origen és un impuls de la ment divina, els seus passos intermedis són les facultats i les disciplines que hem descrit, i la seva finalitat és la possessió del bé suprem. Finalment, el seu fruit és el govern recte dels homes.


He comunicat aquestes qüestions al nostre Francesco Berlinghieri com a filòsof amic. També les comunicaràs tu, per la mateixa raó, al nostre Giuliano Burgo.

 



Retorn a la pàgina inicial del web