Dionís: algaravia i silenci

Walter F. Otto


(Extret de Dioniso. Mito y Culto, de Walter F. Otto.
Ediciones Siruela, Madrid, 1997
)



El fer esperit del monstruós, del que es burla de tot ordre i tota norma, es revela ja en el primer element que acompanya al déu pròxim, present. Es tracta del soroll i de la seva contrapartida: el silenci mortal.


L'espetec amb què irromp el seu diví festeig i el propi Dionís, el soroll que desencadena l'eixam humà tocat pel seu esperit, és un autèntic símbol de l'adveniment dels esperits. Amb el terror, que és alhora fascinació, amb l'excitació, que assembla paràlisi, amb l'exaltació de les percepcions comunes i naturals dels sentits, el monstruós irromp de sobte en l'existència. I en l'exaltació última, un profund silenci ressona en aquest terrabastall embogit.


També l'aparició d'altres deïtats s'acompanyen d'un terrible renou. Són les que per la seva naturalesa s'assemblen a Dionís i el culte i mite de les quals estan vinculats al seu: abans que res Artemis, que a Homer és anomenada «la sorollosa» (Keladein), i Deméter, la gran mare. Però cap d'elles no troba tant plaer en l'embriagadora algaravia com Dionís.


Ja els seus epítets el caracteritzen com el déu de l'insània més furibunda. Se l'anomena «el del tro», Bromi, renom que al principi s'emprava com a nom just del déu. Com Dionís eribromoV es presenta a si mateix en un himne homéric. «El soroll (bromoV) va omplir el bosc», quan el déu amb prou feines adult el creuava amb la seva escorta. És «el que profereix crits». A causa dels terribles crits rituals (euoi) és anomenat ell mateix EuioV, i les dones del seu festeig, EuadeV. L'acompanyen instruments eixordadors i estridents, els veiem sovint als seus retrats. Tota una sèrie de narracions i descripcions mítiques ens representen amb enorme vivacitat el colpidor esperit del fragor dionisíac, que irromp provocant espant i admiració. Les filles de Minias, que es resisteixen al déu i decideixen romandre fidels als seus domèstics deures, es veuen sobresaltades de sobte per invisibles tambors, flautes i címbals, i veuen cobrir-se miraculosament els seus telers d'heura dionisíaca. En ser capturat pels pirates tirrens, Dionís transforma el pal i els rems en serps; un eco de flautes omple l'espai, i tot és recobert per l'heura. El seu propi vehicle es veu sempre tronat per l'algaravia bàquica, segons descriu Filóstrat; de la seva part externa pengen bronzes que retrunyen, perquè el déu no avanci en silenci ni durant el son begut dels seus sàtirs. També les hosts del guerrer Dionís avancen, per a sorpresa dels indis, entre l'eco de flautes, tambors, banyes i eixordadors bronzes.


Però el fragor infernal que anuncia i acompanya el déu revela la seva naturalesa fantasmagòrica sobretot per allò en què desemboca sobtadament: un silenci mortal. L'ebri espetec i el petri silenci són només dues formes diverses del que no té nom, del que supera l'enteniment. La Mènade, l'agut crit de la qual ens sembla haver sentit, ens espanta per la seva mirada petrificada, en la qual es reflecteix el monstruós, el que l'ha embogit. Així la veiem en les antigues imatges de gots, i on resulta més impressionant és a la famosa copa de Munic (Nr. 2645): els seus ulls miren furibunds; entorn dels seus cabells, que voletegen al vent, s'enrosca una serp, que s'alça sobre el seu front traient la llengua. En aquesta i semblants imatges, la silent s'agita febril, amb el cap caigut cap a un costat. Però també se la pot veure dreta, en silenciós recolliment, com una estàtua de pedra. Així la veu Horaci: «quan en la nit se sorprèn en els cims, mentre contempla, a baix, el corrent de l'Hebre i els paratges tracis coberts de neu». La bacant que observa immòbil havia de constituir una imatge familiar. En ella pensa Càtul en el seu relat sobre Ariadna abandonada, que des del canyar de la vora veu partir al seu infidel amant, els ulls negats en llàgrimes, «viva imatge d'una Mènade». Sí, aquest sinistre silenci s'esmenta expressament com una característica pròpia de les dones posseïdes per Dionís: de personalitats sinistres i silencioses es deia que el seu comportament s'assemblava al de les bacants, perquè el propi d'aquestes és callar.


En els seus Edonos, Esquil traça un retrat del salvatge tumult de l'orgia tràcia, definint el so de la flauta com el concitador d'aital frenesí. La presència del déu frenètic era sentida i escoltada, com es col·legeix amb claredat dels versos dels que més endavant ens ocuparem. En el retrunyir dels tons, notes i crits habita la bogeria, i també habita en el silenci. D'aquella es deriva el nom amb què es designa les dones que segueixen Dionís, les Mènades. Atrapades per ella, avancen pressudes, giren furibundes en cercles, o romanen immòbils, petrificades.


El món encantat


Quin és el motiu d'una excitació tan increïble, i d'aquest profund recolliment? Què anuncia aquest renou que atordeix els sentits?


El món familiar en el qual els homes s'havien instal·lat, segurs i còmodes, ja no hi és. L'enrenou de l'arribada dionisíaca l'ha escombrat. Tot s'ha transformat. Però no en un conte amable, en un paradís d'infantil ingenuïtat. Sorgeix el món ancestral, les fondàries de l'Ésser s'han obert, les formes primigènies de tot el creatiu i destructor amb els seus infinits dons i els seus terrors infinits s'alcen trastocant la innòcua imatge del món familiar perfectament ordenat. No porten somni ni engany, porten la veritat... una veritat que embogeix.


La forma que adopta aquesta veritat, saludada amb crits de joia, és el demencial i dominador torrent de la vida, que sorgeix de maternals profunditats. En el mite i en les vivències dels ànims trastornats davant de la presència de Dionís bullen fonts properes i ensordidores que sorgeixen de la terra. Les roques s'obren i flueixen els rierols. Tot el tancat s'obre. L'aliè i l'hostil conviuen en sorprenent harmonia. Les normes ancestrals perden de sobte la seva raó ser, i fins i tot les mesures d'espai i temps perden validesa.


El tumult comença ja -en l'àmbit del mític- amb l'aparició del déu al món. En el moment del seu naixement els immortals es van posar a ballar, així es diu en un dels himnes de Filodam d'Escarfea dedicats a Delfos cap a la meitat del segle IV. La pròpia Sémele hauria experimentat durant el seu embaràs un desig irrefrenable de ballar: cada vegada que sentia una flauta havia de ballar, i el nen al seu si ballava amb ella.


«El terra està negat de llet, que brolla, de vi, de nèctar d'abelles, i en l'aire vibra una brisa com d'encens siri.» Les Bacants d'Eurípides ens ofereixen la imatge més vívida del meravellós estat en el qual, com diu Plató en el seu Ion, les arrabassades recullen llet i mel dels rius. Colpegen amb els tirsos les roques, i de sobte sorgeix l'aigua clara. Toquen amb ells la terra, i s'obre un sortidor de vi. Si els vé de gust llet, esgarrapen el terra amb les ungles i recullen la blanca beguda. De la fusta d'heura del tirs degota la mel. Se cenyeixen amb serps i es posen les cabritilles i els llops al pit com si fossin nens. El foc no les crema, cap arma de ferro no és capaç de ferir-les, i les serps llepen manses la suor que brolla de les seves galtes acalorades. Toros braus inclinen la testera sota les mans d'innombrables dones, i, unint forces, aquestes són capaces d'arrencar de soca-rel arbres enormes. Del vaixell dels pirates que condueixen a Dionís brolla de sobte el vi, ceps carregats de raïms omplerts s'enrosquen a les veles, l'heura envolta el pal i dels rems pengen corones. També a les filles de Minias diversos prodigis d'aquesta naturalesa els anuncien la proximitat del déu: el teler en el qual treballen es veu sobtadament cobert d'heura i sarments, i del sostre de l'estança degota el vi i la llet.


El mateix miracle que desperta torrents a la roca dura i rígida fa esclatar els lligaments, esfondra murs i obre les ancestrals fronteres que oculten el llunyà i el futur a l'esperit de l'home. I és que Dionís rep també l'expressiu nom de «el que relaxa» o «l'alliberador» (LusioV, LuaioV). En les Bacants d'Eurípides, les Mènades capturades per ordre del rei són alliberades sobtadament: les cordes van caure soles al terra i, sense que cap mà les toqués, es van obrir les portes que les mantenien confinades. Així es diu també que van ser alliberades les Mènades atrapades per Licurg. Però encara més sorprenent que l'alliberament de les dones és la superioritat amb què el propi Dionís es burla de l'obcecat que pretén reduir-lo i que de sobte veu de nou al seu presoner davant de si, lliure dels seus lligaments.


La revelació de l'invisible i el futur és també obertura del tancat. El propi Dionís «és un profeta i el tumult bàquic és ple d'esperit profètic». Més endavant es parlarà de la seu dels oracles. Plutarc afirma en termes genèrics que antigament s'atribuïa a Dionís un paper preponderant en les arts endevinatòries. Segons el mite, ja la Sémele prenyada de Dionís portava en el seu ser l'alè diví i, com ella, totes les dones que tocaven el seu ventre beneït.


Però també les festes rituals públiques eren testimonis de la magnificència d'aquest món trastocat. En molts llocs, l'epifania de Dionís anava acompanyada del gaudi d'interminables torrents de vi, i els ceps florien i maduraven en un mateix dia. A l'illa de Teos s'adduïa com a prova que Dionís havia nascut allà el fet sorprenent que periòdicament, i coincidint amb la seva festivitat, un meravellós vi olorós brollava de la terra. En l'Élide, el miracle es va veure confirmat per diversos testimonis: en ocasió de la festa que duia el nom de Tia i que se celebrava en un lloc situat a vuit estadis de la ciutat, es col·locaven en presència dels ciutadans i dels forasters casualment presents tres bols buits en una estança que més tard es tancava i segellava, i tot aquell que ho desitgés estava autoritzat a imprimir el seu segell a la porta. L'endemà, els segells eren incòlumes, però qui penetrés al recinte trobava els tres bols plens de vi. Pausànies, que no va tenir ocasió d'assistir a les festes, assegura que ciutadans i forasters van prestar jurament sobre la veracitat del seu relat. Un miracle similar s'explica de l'illa d'Andros, esmentant-se fins i tot la data de la festa en la qual solia succeir. El cinc de gener, tal com refereix Mucià a Plini, brollava allà el vi en el temple de Dionís, i continuava fent-ho set dies seguits. Si es recollia, es convertia en aigua quan el seu portador s'allunyava del santuari. Pausànies, que narra aquest mateix esdeveniment, afegeix que la festa només se celebrava cada dos anys, és a dir, que pertanyia a la categoria de les festes «trietériques». Sens dubte hem de reconèixer aquí una de les festes epifàniques hivernals més rellevants de Dionís, que ens permet apreciar la classe de miracles que acompanyaven la irrupció del déu.


A Naxos, el vi brollava d'una font, i aquest miracle, del qual parla Properci en el seu himne al déu, es devia produir per primera vegada en ocasió del casament de Dionís amb Ariadna.


El més sorprenent, tanmateix, eren els anomenats «ceps d'un dia» (ejhmeroi ampeloi) que florien i maduraven en el transcurs de poques hores coincidint amb la celebració de l'epifania del déu. Destaca en particular el magnífic cep del Parnàs, al qual les dones oferien a l'hivern les seves salvatges danses a Dionís després de despertar el nen diví al bressol. La importància que té a Delfos queda patent en un cant coral recollit a Les Fenícies d'Eurípides que enalteix el cim doble il·luminat pel foc de la festa bàquica i el cep «que diàriament ens ofereix el sucós raïm carnós». Tal com refereix Sófocles en el seu Tiestes, a Eubea es veia verdejar el cep a primeres hores del matí, al migdia es formava ja el raïm, cada vegada més fosc i pesat, i a la tarda ja es podia tallar el fruit madur i preparar el vi. Pels escolis a l'Ilíada sabem que també ocorria a Egas, a la festa anual consagrada a Dionís, mentre les iniciades realitzaven els ritus (drgiazousw twn mustidwn gunaikw). Euforió refereix finalment la celebració d'una festa dionisíaca en l'Egas egea, on durant els balls rituals del cor es podien veure florir i madurar els sagrats ceps, de manera que a la nit ja s'extreia d'ells vi en abundància.


No es pot despatxar aquest miracle, al qual es donava crèdit, i que Sófocles i Eurípides van avalar, qualificant-lo d'una simple cosa enganyosa. Per als creients era un signe verdader que anunciava l'arribada del déu a la seva festa. Que potser no es mostrava a Eleusis, en el moment culminant del culte, una espiga de gra collida de nou? Les suposicions que recentment s'han expressat sobre el cas són totalment insatisfactòries. Foucart, que com la majoria dels investigadors actual no refereix les paraules en siwph a Hipòlit a teJerismenon stacun, la qual cosa seria el més natural, sinó al que les precedeix, diu amb raó que el que caldria entendre de l'altre manera seria que l'espiga hauria estat tallada en silenci davant dels ulls dels iniciats per mostrar-se-la a continuació. I, així, sens dubte, devia d'ocórrer. L'espiga que creix miraculosament casa tan bé amb els misteris de Deméter com el prodigiós cep amb els de Dionís, i no sobta sentir que durant l'execució de les anomenades danses solars dels navajos americans, junt amb moltes altres ofrenes, aquests assisteixen al miracle d'una planta que verdeja, floreix i madura els seus fruits entre la mitjanit i la sortida del sol.


Però tot i que no apareix sobtadament d'una manera tan sorprenent, el vi neix al món com un miracle. I, així, és saludat i degustat en el transcurs de les Antestèries mentre Dionís entra amb el seu seguici a la ciutat. Les imatges dels gots ens mostren amb tota claredat amb quina disposició d'ànim es festejava el déu i s'acceptava el seu miraculós do. Abans que els ciutadans el beguessin, el mateix Dionís, present a la màscara, barrejava amb la seva pròpia mà el vi i ho oferia. Una sacerdotessa, potser la mateixa esposa de l'arconte basileu, sembla haver-se afanyat a barrejar el vi, i les catorze gerarai davant de les quals havia de prestar jurament sens dubte li servien d'ajudants en aquesta tasca. Elles abocaven el vi a les gerres dels assistents que esperaven en fila, després de la qual cosa començava, a toc de trompeta, la famosa competició dels bevedors amb què la massa festejava conjuntament el déu de l'embriaguesa. Finalment, cadascú apropava la seva corona a la gerra, lliurava en el santuari de Dionís la corona a la sacerdotessa que havia barrejat el vi i oferia al déu la resta que quedava a la gerra. Els dibuixos dels gots que ha compilat Frickenhaus mostren la barreja i el tast primer del vi davant de la màscara de Dionís, i novament són dones, les anomenem com sigui, les que reten honors al déu de nou aparegut. Si no acompanyen el propi déu o s'ocupen directament del sagrat ofici de servidores del vi, es troben visiblement excitades, excitació que en certes reproduccions assoleix les conegudes formes de la fúria menàdica. No podem determinar amb exactitud quines actituds es corresponien amb els costums del ritual. Les imatges del frenesí dionisíac, que pertanyen naturalment als boscos muntanyosos, sens dubte no es donarien amb aquesta intensitat als santuaris consagrats a Dionís durant les festes de les Antestèries. Sens dubte, els artistes han barrejat en elles trets mitològics. Però això no és, sens dubte, gens nou. Les dones que servien el déu representen el seguici diví del qual parla el mite, i als pintors no els mancava la raó quan, en reproduir-les, confonien la realitat amb el mite. Aquestes imatges expressen vivament i ens fan arribar els sentiments amb els que el déu era rebut. Ell, que s'apareixia davant dels homes amb l'embriagadora beguda madurada, era el mateix déu furibund l'esperit del qual arrossegava a la bogeria a les dones recloses en la solitud de la muntanya.


Al vi, hi habita alguna cosa de l'esperit de la infinitud que ens retorna la imatge del que és primigeni. És per això que resulta tant més significatiu que en aquest món trastocat, i davant dels ulls de les ballarines arrabassades per la presència de Dionís, que juga amb els elements, no només brollin de la terra la llet i la mel, sinó rius de vi.


Mes elles mateixes estan tan fora de si que la seva maternitat no coneix ja límits i arriben a posar-se al pit a les cries de les feres salvatges. Són mares i dides, com les custòdies de Dionís de les quals parla el mite, les que escorten el déu criat als boscos i l'acompanyen en els seus viatges. A moltes obres veiem aquestes divines «dides» (Diwnusoio tiqhwai) rebent el nen de mans de Zeus o del seu missatger, Hermes. Però també crien altres nois, en qualitat de mares o mestresses de cria, ja que «algunes de les nimfes amb qui Dionís li agrada jugar a les muntanyes, l'alegren inesperadament amb un nenet». En les Bacants d'Eurípides, les Mènades roben nens petits de les cases; a Nono, que amplia l'escena euripídia, la lladre apropa el seu pit a l'infant segrestat . I després, als boscos on habiten com a salvatges amb altres feres, alimenten aquest nen com si fos el seu. «Les joves mares que deixaven als seus fills a casa sostenien entre els seus braços petits cèrvols o llobatons, i els alletaven amb la seva blanca llet», segons refereix el missatger en la tragèdia d'Eurípides. El poema de Nono parla fins i tot de cries de lleons, i la imatge de la Mènade que alleta un animal salvatge és un motiu corrent a moltes obres d'art.

 


Retorno a la página inicial del sitio web