Art Teúrgica

Federico González


(Capítol VI de Simbolismo y Arte, de Federico González. Ed. Libros del Innombrable, Saragossa, 2004)



Si l'Alquímia és l'art i la ciència de les transformacions i de les transmutacions, la Teúrgia persegueix els mateixos fins i es basa en uns principis idèntics, és a dir, en analogies i correspondències. Però l'Alquímia tracta més de l'ésser individual que de l'universal, del microcosmos més que del macrocosmos. En realitat, tant l'Alquímia con la Teúrgia operen d'una manera semblant i s'han de diferenciar de la hiperquímica (material i metàl·lica) i de la màgia mal anomenada "cerimonial", donat que aquestes cerquen exclusivament assoliments verificables basats en la relació causa-efecte, sempre personalitzats i individualistes, en contraposició amb la màgia natural i l'Alquímia autèntica, despersonalitzades, sempre amatents als principis i a l'ordre dialèctic de la Creació. L'aspecte més interessant d'això és que tant la Teúrgia com la Màgia fan servir a més procediments similars, per la qual cosa la diferència entre ambdues resideix no tant en el caire de la coreografia ritual, sinó més aviat en l'ànim dels participants, en llurs intencions i, sobretot, en el coneixement directe de l'univers d'energies invisibles que expressa i plasma la cerimònia.


A la base de qualsevol ritu, incloent el màgic, es troba la idea que l'Univers és un Tot indissoluble i indivisible en parts. Aquesta harmonia ve donada per l'oposició continuada de dos factors que s'han de complementar sigui per la guerra, és a dir, atacant o rebutjant, o per la pau, en una assimilació per simpatia. En ambdós casos, es procedeix per correspondència o analogies inverses.


Exercir una acció sobre una cosa, és exercir-la sobre un conjunt innombrable de coses en un món concebut concatenadament; igualment, fer-ho sobre un ésser humà implica efectuar-ho sobre tota la humanitat. L'economia de la Teúrgia fixa els propis límits sense imposicions. Els fins que es proposa són imprecisos però els mitjans han de ser exactes per paradigmàtics, mítics i perfectes, és a dir, especialment adequats a la situació espacio-temporal que signa el ritu, encara que resultin totalment paradoxals per al propi operador que, submergit en la seva gestió, no sap definir amb claredat –i no li cal– on i quan els diferents esdeveniments de la pròpia i divina comèdia es podrien traduir enmig d'una Revelació Permanent. L'home és el cor de l'Univers. Efectivament, el microcosmos acompleix la mateixa funció en el cosmos que el cor en el cos humà i mitjançant la dualitat referida a les dues naturaleses que el componen: la divina i la humana (sístole i diàstole), és capaç de recrear perennement la vida amb la qual es troba indissolublement unit, perquè forma un tot amb ella, i ambdós es corresponen d'una manera perfecta i idèntica fins el punt que constitueixen i han constituït una mateixa entitat. Avui (i sempre), el món sencer està animat i perfectament viu, com un animal o ésser gegantí les parts o organismes del qual s'articulen i s'emmotllen constantment entre si impulsats pels moviments del seu cor, l'ésser humà, el centre de l'Univers. I aquest ésser, com a part essencial de la creació, amb la seva sola presència regenera permanentment el cosmos. En un món així tot és màgic i cada gest, signe o paraula, és un acte generatiu capaç alhora de produir reflexos indefinits de les mateixes característiques. Això és fer perpètuament la creació, una realitat sempre coneguda per l'home tot i de forma inconscient, tot i haver-hi ha participat tal com ho demostren legions de savis egipcis, caldeus i grecs, sacerdots precolombins, xamans siberians, mags hermètics i, al seu nivell, artistes varis, polítics, il·lusionistes i venedors ambulants. En aquest cas, d'altra banda, què hi ha de més operatiu i màgic que l'oració del cor per la concentració realitzada al centre més íntim de l'ésser humà que pronuncia la pregaria o la invocació, es dirigeix al cor de l'Ésser Universal amb qui pretén i aconsegueix harmonitzar-se?


Com es pot apreciar, aquesta ciència no té res en comú amb cap cerimònia màgica de tipus "positivista" i de relació elemental causa-efecte, sempre de tall immediat, utilitari i personalitzat. L'Art Teúrgic és impersonal i els seus ritus són adequats a la cadència i a l'harmonia de la màgia natural, la qual genera permanentment els fenòmens i substàncies de la creació mitjançant arquetips immutables que, paradoxalment, canvien constantment de manera de fer. Aquesta virtut permet a la individualitat del xaman ajustar-se al ritme universal, esdevenir un amb ell i generar, per tant, la seva pròpia creació desprès d'haver destruït prèviament totes les formes com a pas necessari per a la construcció de qualsevol ordre, tant si aquest és la seva personalitat, l'entorn en el qual es projecta o l'espai que se li ha assignat.


En realitat, qualsevol interpretació d'aquest art efectuada amb ulls profans, és a dir, amb la programació contemporània, estarà viciada de nul·litat perquè serà impossible comprendre un tipus de mentalitat amb una cosmovisió, uns usos i uns costums i, sobretot, una actualització permanent de la realitat de l'invisible i desconegut que organitzen la seva vida i el seu comportament. Per a aquesta mena de gent, la vida és un joc perpetu de llums i d'ombres, d'espais constantment renovats, una representació prou mimetitzada com per semblar veritable. La possibilitat és l'arrel de la Teúrgia; la creació, el seu indefinit camp experimental. L'Univers, per pròpia naturalesa, és màgic, i el mateix passa en el microcosmos. Però s'ha d'assenyalar que el ritu impersonal acaba per personalitzar-se, que allò que s'invoca esdevé forma i imatge, que es materialitza de diferents maneres; i que tota temptativa d'exposar de forma més o menys racional allò que no segueix aquest discurs és, per ella mateixa, un acte frustrat respecte a la suma de l'incognoscible i l'autèntica presència del misteri inefable. En resum, que per al xaman-mag és molt més important aquella altra realitat, aquell altre món invisible, i tanmateix tan real, que és –segons ell– la font on s'origina qualsevol fenomen o qualsevol cosa.


En la Teúrgia no existeixen els fins particulars sinó els prototípics, els quals són simbòlics; en aquest sentit, solen ser exemplars, com els mites i llurs estructures i personatges.


Cal aclarir que la Teúrgia no espera resultats concrets, i igualment que moltes vegades el xaman o mag només és un símbol a través del qual es transmeten energies o vibracions que ell canalitza prescindint totalment de la seva aprovació o desaprovació personal. El fet de si el propi interessat és conscient o inconscient dels seus poders o, més ben dit, en quina mesura ho és, tampoc afecta llur múltiple irradiació, la qual es pot transformar en innombrables possibilitats que de vegades es desfermen per la seva sola participació. En aquest sentit, el xaman és en ell mateix una teofania o bé s'hi transforma en el decurs de la seva activitat màgica, la qual cosa constitueix el nucli central de tota mena de ritu.


La Teúrgia sempre és actual. A ningú que ha participat en els seus ritus, mai no se li ha acudit comprovar el "resultat" de les cerimònies. Quan el xaman encén el foc, genera vida; en el moment en què vessa aigua sobre la terra, ja està plovent. L'univers apareix estretament lligat als homes, els quals el conformen; som senyals en un món de senyals i el mag és un generador operant els seus ritus ancestrals, renovant el món a perpetuïtat. Les seves cerimònies no son inútils; ans al contrari, són imprescindibles per a què es reconegui el Si Mateix a l'interior d'ell mateix. En conseqüència, són tan arquetípiques com necessàries, llur acció immediata –i sobretot mediata– és fonamental i poden fructificar en nombroses formes, cadascuna de les quals s'organitzarà en conjunts i aquests, en estructures precises que acabaran manifestant-se de forma concreta. Aquí rau l'enorme importància assignada a la Teúrgia, una ciència que acompanya els ritmes del cosmos tal com ho fa la naturalesa i que, com ella, realitza un gest desinteressat i gratuït per preservar la vida del món, com també la de l'home, i per tant, la de l'espècie. L'objectiu final de la Teúrgia és, doncs, lligar-se amb la cadena interna d'unió, amb l'Església Secreta que opera i es manifesta entre nosaltres i a l'entorn nostre i que, d'aquesta manera, ens dóna el poder d'expressar la Ciència Sagrada.


En realitat, l'art màgic-teúrgic consisteix en l'efectivització del pensament i de la doctrina cosmogònica tradicional realitzada en la realitat sempre canviant de gests, àmbits, veus i estructures que es van succeïnt en la cinta del temps. Aquesta adaptació a les circumstàncies que condicionen la vida de l'home constitueix una actualització permanent dels principis als quals sempre es refereix la cosmologia, i una revivificació constant de les lleis universals que l'operador màgic coneix i projecta –de vegades, sense objectiu aparent– al seu medi sota la forma d'una circumstància anecdòtica, històrica, sempre canviant.


E
n la realització de l'Obra Teúrgica hi ha certa teatralitat, es tracti o no de cerimònies pròpiament dites. Això és perfectament lògic si es considera que l'adepte és extret totalment del seu condicionament, puix les seves valoracions són unes altres fins al punt que la programació que fins aquell moment li servia ja no és vàlida per espais mentals diferents i temps interns distints. Això produeix una contradicció, un drama (o comèdia) en la psiqué del xaman, un autèntic psicodrama que a cops inclou comportaments estranys o actituds inhabituals, no únicament per als altres, sinó per al mateix mag, immobilitzat per la sorpresa. Durant l'entrenament en l'art de percebre la teatralitat constant de la vida, es pressenteix i es comença a recórrer una superestructura que la conté, però que no n'és diferent tot i que constitueix un altre espai.


Quant als treballs de l'"aprenent", la primera cosa és traslladar la idea de ritu a tots els àmbits de la vida i a la quotidianitat personal. La segona cosa és saber que mai no s'ha de fer això de forma literal, lineal, sinó que més aviat es tracta de viure al ritme del compàs còsmic, advertint la sacralitat de l'entorn físico-anímic derivat d'un ésser espiritual tan invisible com intel·ligent. No és, doncs, únicament una sistematització de gests i d'invocacions, que sempre acaben de forma esclerotitzada, sinó la intuïció de la Veritat i de la Bellesa reunides harmònicament en el cos de la Intel·ligència Universal, una deïtat tan precisa com esquiva, sempre aèria o radiant.


En tot cas, si moltes de les nostres feines no assoleixen l'èxit, o momentàniament no comptem amb l'energia necessària per dur-les a terme, o senzillament no ens trobem satisfets amb nosaltres mateixos, de cap manera hem de baixar la intensitat d'aquesta feina i molt menys ens hem de compadir ni adoptar circumstancialment valoracions pròpies de l'home vell, o assumir reacciones furioses contra la ignorància que ens margina. Encara que el nostre gran esforç per fer realitat un missatge ens pogués semblar transitòriament una cosa impossible, una matèria vana, ens cal recordar que, en el gran laboratori de la creació universal, els resultats s'aconsegueixen a base de despeses ingents (mai malbarataments) d'energia, i que això es particularitza per a qualsevol procés creatiu. D'altra banda, si els nostres treballs i afanys només servissin per difondre la Tradició Unànime viva des dels orígens de l'home i de l'univers, amb això ja n'hi hauria prou d'acord amb unes possibilitats que cada cop es fan menors a mesura que s'acosta la fi dels temps. Ja se sap que el mal, si existeix, només és momentani com tot mal, àdhuc els sacrificis que se'ns imposen i les "malalties" o "desajustaments" que tants cops ens afligeixen al llarg del camí i que tendim a considerar indignes (d'acord amb la programació de l'home vell) quan a cops no són sinó els símptomes evidents d'un procés regenerador profund.


Per acabar assenyalarem que una de les pràctiques teúrgiques més importants a Occident, i que també ha tingut un valor primordial sota diferents aspectes entre els pobles arcaics, és la invocació a les Muses mitjançat incantacions; precisament ho fan així els mags, xamans, filòsofs, savis-sacerdots, reis autèntics, herois, bards i joglars. D'elles ens en parla Homer a la Ilíada i Hesíode a la seva Teogonia quan les invoca així:


"Benaurat aquell que estimen les Muses: dolç emana de la seva boca l'accent.

Doncs si a algú, amb l'ànima endolada per una pena recent, afligit, se li asseca el cor i un aede, de les Muses el servent, les gestes dels homes antics canta i als déus beats amos de l'Olimp, aquell, després, de les seves angoixes s'oblida i cap pena recorda, perquè aviat de les deesses els dons el delecten.

Salve, filles de Zeus, el delitós cant doneu-me.

Celebreu la sacra estirp dels déus sempre existents, els nascuts de Gea i d'Urà l'estelat i de la Nit tenebrosa, i els que va criar el Pont salabrós; (digueu com, primer, els déus i la terra van néixer, i els rius i el Pont infinit que furiós s'infla, i els estels resplendents i, a dalt, el cel espaiós); i els que d'ells van néixer, déus donadors de béns, i com van dividir les riqueses i repartir els honors i, finalment, com primer l'abrupte Olimp van ocupar. Dieu-m'ho, oh Muses, que gaudiu de les morades olímpiques des del principi..."


A Grècia i a Roma eren nou, estaven sota la direcció d'Apol·lo i eren venerades per tots els que es dedicaven a tasques de Coneixement, és a dir, a la Ciència i a l'Art; d'altra banda, les mencionen nombrosos autors. Filles de Zeus i de Mnemòsine, podem resumir a grans trets l'activitat d'aquests ens espirituals, d'aquests deesses: Calíope, la poesia èpica; Clio, la història; Erato, la poesia lírica i els cants sagrats; Euterpe, la música dels instruments de vent; Melpòmene, la tragèdia; Polímnia, la mímica; Talia, la comèdia; Terpsícore, la música en general i el ball; i Urània, l'astronomia.


Walter F. Otto, al seu estudi Les Muses, afirma: "Horaci, en la seva oda romana més bella (Carm. III, 4) va cridar la Musa des del cel per a cantar un extens poema, i com en va experimentar la fetillera proximitat, va veure com les Muses el protegien com a un nen i, més endavant, el salvaven en el perillós camí de la vida, i se sentí amb forces par enfrontar-se alegrement a qualsevol tempesta i a qualsevol molèstia, però només quan elles eren al seu costat".


Tanmateix, les Muses adopten formes diverses a l'hort màgic de l'ànima. Així, Plató al seu Fedre (245), quan parla del deliri com un do profètic, "un do magnífic quan ens ve dels déus", que "és més noble que la saviesa dels homes", ens explica (1): "Hi ha una tercera classe de deliri i de possessió que és la que inspiren les muses; quan s'apodera d'una ànima innocent i encara verge, la transporta i li inspira odes i altres poemes que serveixen per a l'ensenyament de les generacions noves, celebrant les gestes dels antics herois. Però tothom qui intenti acostar-se al santuari de la poesia sense estar agitat per aquest deliri que vé de les muses, o que cregui que per ser poeta només li cal l'art, es trobarà molt lluny de la perfecció; i la poesia dels savis sempre quedarà eclipsada pels cants que respiren un èxtasi diví".


Com es veu per llurs atributs, aquests esperits femenins han estat sempre presents al llarg de tota la història de l'home, de la mateixa manera que, sota formes diferents, n'han aparegut molts d'altres a la totalitat dels pobles; aquests han sabut reconèixer-los i establir relacions amb ells unànimement. Per quin motiu aquests éssers espirituals, o energies reals si es vol dir així, se suposa que no existeixen avui dia? Potser només perquè se'ls nega? D'altra banda, què o qui ens impediria prendre contacte amb les deesses i els ens espirituals que ens esperen i ens conformen?


NOTA

1. "Quan els pobles han estat víctimes d'epidèmies i d'altres càstigs terribles a causa d'un crim antic, el deliri, apoderant-se d'alguns mortals i omplint-los d'esperit profètic, els obligava a buscar un remei per a aquests mals i un refugi contra la còlera divina amb súpliques i cerimònies expiatòries. Del deliri dimanen les purificacions i els ritus misteriosos que van preservar dels mals presents i futurs a l'home autènticament inspirat i animat d'esperit profètic i que li van descobrir els mitjans per salvar-se" (Plató, Fedre 244). (Retorn)





 

 

 

Retorn a la pàgina inicial del web